9N: la mirada d’un alguerès a Barcelona

Omnium cultural de l'Alguer en support al 9N

Diumenge, una matinada tranquil·la. El centre de la ciutat pareix que se desperta amb normalitat: silenci i pau, com sol passar les matinades del cap de setmana, quan els barcelonins descansen desprès dels dies passats a treballar, i els turistes encara dormen, intentant recuperar-se de la embriagadura de la nit passada. Però no és un diumenge normal, perquè, de tant en tant, passejant per la ciutat es veuen cues. Són els catalans que van a votar, o forsis seria millor dir que demostren la seva voluntat de votar. Perquè en realitat, a causa de la miopia política que ha impedit tot diàleg, aquest no és un referèndum de veritat. Anunciat fa casi un any pel President de la Generalitat, Artur Mas, ignorat pel Govern de Madrid fins fa poc, ha estat finalment prohibit. Llavors els partits que van adherir al “pacte pel dret a decidir” -un acord entre les forces polítiques per realitzar el referèndum- van optar per una mobilització. En poques paraules, van decidir fer igualment la consulta, sense acceptar la sentència amb la qual el Tribunal Constitucional espanyol la declarava il·legal.

No obstant tot això, i malgrat el fet que sigui un dels primers diumenges plujosos i freds de la temporada, les cues són freqüents i llargues. Entre la gent que espera predominen les cares festoses i emocionades, i un gran ordre (aquí sí que saben respectar una cua, no com al bel paese). Els catalans mos han acostumats, últimament, a unes mobilitzacions molt ben organitzades, on tot és ben programat, i forsis aqueixa és la més important: fer un referèndum quan l’Estat ho ha prohibit. Un gest altament simbòlic, en el qual han participat en molts. Només algunes dades: casi 2, 25 milions de persones han votat, mentre en 40 mil van treballar com a voluntaris en la maquina organitzativa. Ahir no era un dia de manifestacions, marxes o declaracions incendiàries –no és aqueix l’estil adoptat pels catalans– sinó de fer cua, esperar i votar. Un acte “amb seny”, com els catalans saben fer, que és una demostració a l’hora de voluntat ferma i capacitat organitzativa. I també un acte de desobediència civil.

No tots, però, estan d’acord amb l’acte del 9N (així és conegut el dia de la votació, degut a la mania que ananquí tenen pels acrònims). D’entrada, una minoria dels que són contraris a la independència han votat, per diverses raons. La majoria no volen fer augmentar el nombre de participants –un fet que faria augmentar la credibilitat del referèndum– altres consideren que falten les garanties democràtiques. Aquests últims, en particular, voldrien que tots els ciutadans espanyols votessin, no només els catalans. Hi és també però qui, a favor de la independència, no vota perquè pensa que el referèndum, desprès de la prohibició del Tribunal Constitucional, és simbòlic, i voldria fer-ne un de veritat. Dels que són anats a votar, un 80,72% han optat pel sí-sí, és a dir independència plena; un 10,11% pel sí-no; i només un 4,55% pel no-no, o sigui a favor de mantenir la situació actual. Definitivament, tantes són les opinions i les mirades sobre aquesta diada que, en tot cas, és històrica. I tantes són les incògnites de l’endemà.

Entre tots els matisos d’aquesta jornada, és innegable que els ulls de molts estan posats ananquí. Ulls que no són només aquells dels catalans o dels espanyols. No és estrany, en una jornada com aqueixa, veure una bandera sarda pels carrers de la ciutat. Ja en altres ocasions, com les consultes populars per la independència de 2009-2010 o el darrer 11 de setembre, els moviments independentistes arreu d’Europa es van comprometre a col·laborar amb els catalans, sobretot enviant observadors internacionals. Mentre ahir, i avui, molts dels moviments sobiranistes, nacionalistes o independentistes d’Europa –escolliu vosaltres la faceta que vos agrada més– miren a cap a Catalunya.

Jo, com alguerès a Barcelona, no puc evitar de pensar al meu lloc d’origen. Un fet que destaca és com des de l’Alguer són arribades diverses demostracions de solidaritat, a diferència del que havia passat quan els catalans lluitaven contra la dictadura franquista en los anys 60. Alhora, qui feia cultura catalana a l’Alguer unia passió per la llengua amb nostàlgia per aquella Itàlia monàrquica i feixista que havia acabat en 1946, gràcies just a un referèndum. Només Antoni Simon Mossa –arquitecte i intel·lectual cabdal per l’independentisme sard– era en grau de conjugar defensa de l’alguerès, emancipació nacional i antifeixisme. Desprès d’ell vindria el grup en el qual militava Rafael Caria, que unia autodeterminació, anticolonialisme i canvi social. Avui la situació és completament capgirada: no tenim a l’Alguer un intel·lectual que pugui equiparar Simon Mossa o el mateix Caria, però les mostres de solidaritat són estades abundants i generoses. I com historiador, a més que alguerès, no puc no pensar a quines conseqüències tindrà la votació catalana en el Mediterrani occidental. Aquí abunden els moviments que, amb sana enveja, miren a Catalunya, encara que no arriben a la força que, ahir, el catalanisme ha demostrat en els carrers. 

© Marcel A. Farinelli

Història de l'Alguer: una anteprima

El port de l'Alguer

Quan Josep Maria Orteu, que dirigeix l'editorial Llibres de l'Índex, em va proposar d'escriure calqui cosa que expliqués l'Alguer a un públic catalanoparlant, vaig exclamar "manco mal!". L'expressió, en català de l'Alguer, fa les funcions del "ja era hora" que s'utilitza en la versió continental d'aqueixa llengua, i s'empra per quan finalment algú te diu el que t'esperaves des de fa temps; o quan  calqui u fa una cosa que era temps que s'havia de fer. La mia reacció a la proposta era ben justificada. Com és possible que, en terres de parla catalana, hi hagi tant interès per aquesta petita ciutat mediterrània, i cap llibre que n'expliqui la història? I sobretot, cap que parlés de la fi del Regne de Sardenya com part de la Corona d'Aragó, i llavors de la lenta italianització de la societat sarda durant els segles XVII-XX. Història de l'Alguer és la resposta a aquestes mancances. Escrita i pensada per un alguerès, doctor en història per una universitat catalana (UPF), dos fets que no són gens comuns i faltarien per si sols a convèncer de la novetat i importància d'aqueix treball. I perdoneu si parlo de mi mateix però -parafrasejant Fuster quan parlava de política- certes coses o te les dius tu o no te les diuen. Últimament era jo el que, en periòdics de l'Alguer o "continentals" escrivia de cultura algueresa i donava a conèixer fets i esdeveniments lligats a la Barceloneta sarda i, sincerament, me só cansat de fer-ho completament gratis (sí, la cultura en aqueixos temps no paga). I com que encara ningú m'ha substituït, em toca ressenyar-me a mi mateix. Una circumstància en la qual, creieu-me, no me trobo tan còmode!

Era necessari un altre llibre sobre l'Alguer?

Sobre l'Alguer s'ha publicat força, sobretot sobre la llengua i el misteri de la persistència d'un català arcaic, mesclat amb el sard l'italià. O, encara, sobre moments puntuals de la edat mitjana (la conquesta catalana), aspectes de la societat (la església al segle XVI) o alguns dels anomenats catalanistes algueresos (Ramon Clavellet o el grup conegut com La Palmavera). Però, sense ne treure cap mèrit a aqueixes publicacions, se tracta d'escrits que, més enllà de calqui especialista, ningú se posaria a llegir. I en tot cas, aqueixes obres no donen, a un lector que no té que ésser acostumat al llenguatge acadèmic, una idea de la evolució històrica d'aquesta comunitat catalanoparlant. Són estudis de gran importància, que però no arriben a un gran públic. Història de l'Alguer és tot el contrari, un text de divulgació adreçat sigui al turista que ne vol saber més de la ciutat que acaba de visitar (o visitarà), sigui a l'especialista que necessita entendre com la complexitat cultural ha sobreviscut a tres segles de separació des de la nostre mare, Catalunya (segons els versos del més famós dels renaixents algueresos: Ramon Clavellet). 

 

El llibre és un resum de la història de la ciutat, des del principi. No és, però, una síntesi equilibrada, ja que la major part de l'obra és dedicada als darrers tres segles, i això no és cap casualitat. Per primera cosa, aquesta és la part que de manco se coneixiva, i la més important per comprendre el que succeeix avui a l'Alguer. Crec que si en el món contemporani l'historiador te una funció social, és aquella d'explicar com és que sem arribats a la situació en la qual vivim, com és que el passat influeix en el present. I escrivint aqueix llibre, he tengut ben al cap aquest objectiu. El segon motiu que m'ha portat a dedicar més pàgines a los darreres segles, és que el llibre és una petita part de la mia tesis doctoral: Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX). Durant casi cinc anys me só dedicat a entendre i explicar com és que aqueixes dues illes –la primera un territori de la Corona d'Aragó i la segona vinculada a la República de Gènova– han acabat fent part d'Itàlia i de França. Doncs, el text que he publicat al maig de 2014 és un extret, sense notes i escrit amb un estil divulgador, d'aquesta tesi, en la qual l'Alguer funcionava com un estudi de cas: la ciutat de l'arxipèlag en la qual més es podia notar la estratificació de diverses cultures, en particular aquella catalana i sarda. És un llibre que reconta la resiliència de la “catalanitat”, el seu hibridar-se amb altres influències lingüístiques i culturals, i que intenta donar una imatge de conjunt d'aquest estrany i tant representatiu indret del mediterrani occidental.

Tot i així, diu molt també de Sardenya. Un de los errors que s'ha fet en la anàlisi de l'Alguer, és no considerar el context sard (i italià). Llavors llegir aqueix llibre és fer un viatge en una petita ciutat de la costa sarda, i també és endinsar-se en la llarga, densa i extremadament interessat història de la segona illa del Mediterrani. Un regne perdut de la Corona d'Aragó, que dona el títol reial a la Casa de Savoia, del qual s'originarà el Regne d'Itàlia: és el Regne de Sardenya que conquista tots els altres estats italians en 1859-1861.

El Regne de Sardenya  en un mapa estadunidenc de 1854

 Un regne que te el seu nacionalisme romàntic, amb historiadors com Giuseppe Manno, de l'Alguer, que reconta la història d'un poble que va resistir a una sèrie sense fi d'invasions: fenicis, púnics, romans, vàndals, àrabs, genovesos, pisans i, per últims els catalans. Aquests, per Manno, eren la causa de tots els mals de l'Illa, dels quals només els Savoia podien rescatar-la. Com si el destí de Sardenya fos ésser el bressol d'Itàlia, i els sards casi els primers italians. Una teoria que, gràcies també al retrobament d'unes cartes que comprovaven aquesta "italianitat" de l'Illa, fou molt popular durant el Risorgimento. Un únic inconvenient: els documents eren uns falsos, i el mateix falsari resultava l’únic capaç d’interpretar-les. Aquestes vicissituds ens ensenyen com la manera en la qual s'ha explicat la història ha tengut un gran pes en la evolució de l'Alguer: si els sards resistien heroicament, els algueresos representaven la traïció i la petjada dels malèfics catalans. Llavors, la cultura sarda es podia conjugar amb aquella italiana, la catalana de l'Alguer no, era una deixalla del passat.

Aquest element és important, perquè funciona com una constant de la successiva evolució de la comunitat catalanoparlant. El feixisme, que a Sardenya té un color tant peculiar que se pot definir sardofeixisme, continuarà en aquesta línia, posant en marxa el més important intent de italianització del territori. Durant els casi vint anys de règim (1922-1943) la propaganda, l'escola i sobretot la colonització interna intentaren cancel·lar el passat català.

Fertilia, en una postal dels anys cinquanta

Fertilia, la ciutat que sorgeix a l'altra banda del Golf de l'Alguer, és allà per recordar-ho (encara que ningú fins avui se n'hagi adonat). Un temptatiu que, en part, fracassa, ja que la herència catalana, entre alts i baixos, continua a donar voltes i a caracteritzar alguns aspectes de la història ciutadana fins als nostres dies. Probablement és aqueixa la part més interessant del text, en la qual s'explica com els catalanistes algueresos de los anys cinquanta i seixanta, tot i fent cultura en català, no eren gens propensos a condemnar el règim franquista. Tot al contrari, eren expressió d'aquells ambients que, a tot Itàlia, miraven amb nostàlgia la Espanya franquista i monàrquica, en la qual veien un reflex del que havia estat la Itàlia de Mussolini i dels Savoia. Només els anys setanta portaran a un canvi generacional, amb personatges que, com Rafael Caria, unien defensa de la llengua, solidaritat antifranquista i compromís social, tot amanit amb l'aspiració a la independència de l'Illa.

Història de l'Alguer és el text que, per primer, entra en aquest arguments, i intenta explicar la transformació d'una ciutat del Regne de Sardenya, en una minoria lingüística dins de la Regió Autònoma de Sardenya, a la perifèria de la República Italiana. És un primer pas en aqueixa direcció, i no tenc problemes en admetre que molts dels punts que la narració toca mereixen ser ampliats, i de fet espero que aquest llibre sigui, més enllà d'una bona excusa pes passar unes hores al sofà llegint, un estímul per quants vulguin aprofundir la història de l'Alguer, i naturalment aquella de la seva relació amb les terres de parla catalana a l'edat contemporània.  Un camí que, des de l'Alguer, tot just comencem a recórrer ara. a l'edat contemporània

Història de l'Alguer

L'Alguer avui és un dels indrets turístics més populars de tot Sardenya, i una de les escasses ciutats costaneres que poden vantar d'haver estat fundades al llarg de la edat mitjana. L'illa ha estat caracteritzada per una relació complexa entre els seus habitants i el mar, i la majoria d'ells han preferit viure en les muntanyes de l'interior. Les causes d'aquesta situació són, encara avui, motiu de debat, però es poden indicar dos factors principals: els aiguamolls – que han transformat les planes costaneres en una de les regions mediterrànies més afectades pel paludisme – i les invasions. Un fet és cert: gairebé des del I mil·lenni aC, en els litorals sards van sorgir diverses ciutats portuàries, fundades, però, per actors externs, i no pas per iniciativa dels sards. L'Alguer fou una d'aquestes ciutats, i avui és la única minoria catalanoparlant existent a tot l'Estat Italià. 

El paper que el territori alguerès ha jugat al llarg de la història – és a dir aquell de punt de connexió amb “el continent” – està estrictament lligat a la geografia que caracteritza els paratges on es troba la ciutat, com també depèn de la posició geogràfica de la mateixa Illa de Sardenya. Primer de tot, l'Alguer sorgeix a prop d'aquell que és encara avui considerat el millor port natural de tot el Mediterrani occidental: Port del Comte. En segon lloc Sardenya, amb Còrsega, formen un arxipèlag que ocupa la part central de la meitat occidental del mare nostrum, una plataforma entre Europa i Àfrica, Itàlia i Espanya. Les dues illes, a les quals es pot afegir Sicília, representen una base indispensable per la navegació entre Provença i Tunísia, o per un enllaç marítim entre la península ibèrica i aquella Italiana. Per aquestes raons, Sardenya fou una terra molt disputada. Les potències marineres que, al llarg de la història, van lluitar per controlar aquesta mar, s'involucraren en unes guerres en les quals, per quant cruentes, no es perseguia el control de tot el territori, sinó només d'algunes regions costaneres. Aqueix és el context en el qual va néixer l'Alguer catalana, i aquest llibre explica per què la ciutat, avui, és coneguda com la «Barceloneta de Sardenya».

Aquella volta que Juan Carlos havia de visitar l'Alguer

Era l'any 1993. Itàlia es veia sacsejada per un terratrèmol judiciari, passat a la història com “mans netes”, que va destapar tot un sistema de corruptela en el qual estaven ficats polítics i empresaris. Tot just l'any abans Cosa Nostra havia obert foc directament en contra de les institucions de l'Estat i del patrimoni artístic italià, amb una campanya terrorista com mai s'havia vist al país. En aquells anys Itàlia trontollava, la Lliga Nord prenia força, els nostàlgics del feixisme començaven a ser considerats una força presentable, mentre Silvio Berlusconi estava a punt de començar la sua carrera com a polític.

Eren les conseqüències del final de la guerra freda, i durant aquesta etapa el President de la República era un sard, el segon en tota l'historia de la Itàlia republicana: Francesco Cossiga (1928-2010). Originari de Sàsser, però provinent d'una família amb ancestres a Còrsega (Cossiga deriva de Corsica), ha estat un dels representants més controvertits de la Democràcia Cristiana, amb una actitud conservadora i un poc autoritària. L'any 1977, quan los estudiants universitaris de Bolonya havien ocupat la facultat, va enviar directament els tancs, una decisió que li va fer guanyar l'epítet de Kossiga. Poc desprès de deixar el càrrec de President en 1992, va decidir que el seu gran amic Juan Carlos es mereixia la ciutadania honorària de l'Alguer. En el fons, la ciutat catalana de Sardenya era la més “hispànica” de tot Itàlia.

El Municipi de l'Alguer era llavors guiat per la mateixa DC en la qual militava Cossiga, i no és menester de dir com el Síndic d'aquell moment, Pino Giorico, va seguir els consells del baró democratacristià del nord Sardenya. Però, les investigacions en matèria de corrupció política que se feien en tot Itàlia van arribar fins a l'Alguer, i Giorico – empresari de la construcció i propietari de l'Hotel Carlos V – va haver de deixar el càrrec. També la classe política algueresa de llavors, de tots els colors, es va veure esquitxada. El Vice-Síndic, Franco Serio, va agafar la guia de la ciutat, i li va tocar la tasca de fer realitat la idea d'atorgar la ciutadania honoraria al rei espanyol. Una tasca no fàcil, pel moment històric i perquè a l'Alguer no tots estaven d'acord.

Francesco Cossiga, President de la República Italiana entre 1985-1992

Es tractava de convidar el monarca a Sardenya, un fet que implicava engalonar la ciutat com calia. De fet, la carretera litoral que uneix Fertilia a l'Alguer, que el Borbó havia de travessar en cotxe desprès d'haver baixat de l'avió, era tot un desastre. Poc i mal asfaltada, en gran part sense ni tan sols les voreres. En poc temps, tot el recorregut es va transformar en un bonic passeig, amb palmeres i flors, com mai l'havien vist els algueresos. Ho se perquè la processó reial havia de passar davant de casa mia, un lloc on normalment llavors no passava ni manco el servei de neteja. Per aquella ocasió, havien aparegut fins i tot uns banys públics. Eren unes casetes que se trobaven per tot el recorregut que Juan Carlos havia de fer, mentre altres estaven a dins de la ciutat. Amb portes autonòmiques, se netejaven soles i fins i tot parlaven. Jo era poc menys que un adolescent, però aquells banys públics van ser la cosa que més va impactar d'aquella vicissitud.

Al Municipi de l'Alguer, però, no tots eren d'acord. Hi era qui pensava poc oportú fer ciutadà honorari el rei espanyol: no era coherent amb la defensa de les arrels catalanes de la ciutat. A més, los consellers (regidors) d'esquerra no volien fer un homenatge a aquell que consideraven un rei entronitzat per Franco. Pensem que l'any 1975, quan el règim franquista va formular les ultimes condemnes a mort de la seva història, entre l'allau de protestes que va rebre també hi era aquella del Municipi alguerès. El problema era que no es podia donar la ciutadania honoraria a un cap d'estat sense unanimitat, per qüestions de protocol. A més, això podia provocar una crisi dins del govern de la ciutat i calqui problema diplomàtic, tot i que molt secundari.  Al final, el que llavors feia les funcions de Síndic va decidir ajornar el ple en que s'havia de discutir la qüestió de la ciutadania honorària. I al final, la discussió no es va tenir mai. Van quedar l'asfalt i el ciment, mentre els banys van tenir una vida molt curta. A finals de l'estiu de 1993, la falta de manutenció i les ganes de vandalisme ja los havien convertit en runes. Almenys en el meu quarter, aquell de Maria Pia, el record de Juan Carlos i de la seva mai realitzada visita està associat a aquesta imatge dels lavabos públics que, poc a poc, anaven caient a trossos.

© Marcel A. Farinelli

Nou síndic a l'Alguer

Aqueix matí l'Alguer s'ha despertat amb un nou síndic: Mario Bruno. Finalment la crisi començada ja fa casi un any, quan Stefano Lubrano va plegar per l'impossibilitat de governar al ciutat, arriba a la seva conclusió. En aquests darrers mesos el consistori ha estat dirigit per un funcionari de la Regió Autònoma de Sardenya, ara, a les portes de l'estiu – el període de màxima afluència turística – s'estrena una nova direcció. Bruno és un militant històric del centre-esquerra local, membre del Partit Democràtic fins fa poc, ha estat diputat a la assemblea regional. En altres paraules, és un home amb una certa experiència en la política sarda. Per molts anys en la cúpula del PD alguerès, arran de la polèmica amb un altre membre del partit, Enrico Daga, Bruno va sortir de la formació. El seu rival, al contrari, ha resultat el candidat oficial del PD, vençut al primer torn (25 de maig).

Llavors Bruno, ara fora del PD, ha obtingut el recolzament de formacions hereves de la Democràcia Cristiana – el partit que ha governat Itàlia per més de cinquanta anys – de representats de l'esquerra post-comunista, a més d'una llista cívica amb el seu nom. Amb aquesta coalició heterogènia, Bruno va passar el primer torn de les eleccions municipals, i ahir, quan la partida era només amb Maria Grazia Salaris, del centre-dreta, ha guanyat amb 56,78% dels vots. Respecte al darrer batlle elegit, que era una “home nou” de política local, a dirigir la ciutat torna un polític ben navegat.

El problema, però, està en l'abstencionisme dels algueresos, que s'ha disparat. Si al primer torn havien votat el 63,91% dels electors, al segon torn ho va fer només un 45,61%: Més de la meitat dels algueresos no es reconeix en el nou síndic. La desafecció a la política, encara un altre cop, sembla marcar el panorama ciutadà, un fet que no permet a Bruno de considerar-se un triomfador. Respecte as últims síndics, elegits amb una important majoria popular al voltant dels 13.000 vots, el nou batlle alguerès en vanta menys de 10.000. La sagnia dels votants, però, no depèn exclusivament de la pèrdua de confiança de la ciutadania en la política. Les divisió en el centre-esquerra alguerès, que ha presentat dos diversos candidats, ha marcat les eleccions, així i com la presència del moviment de Beppe Grillo, que ha tret al primer torn un bon resultat (13,37%). Ambdues aquestes forces no s'han pronunciat ni a favor de Bruno ni de la candidatura del centre-dreta, aquella de Maria Grazia Salaris, afavorint l'escassa afluència.

El nou síndic te diversos reptes. A part de recuperar la confiança dels ciutadans en unes institucions que no passen per un òptim moment, l'estiu està per començar. Això, en una ciutat que viu del turisme com l'Alguer, significa que poc ha estat planificat per rebre l'allau de turistes que visitaran la Ribera del Corall en els propers mesos. Només per posar un exemple, una assignatura pendent és organitzar racionalment la neteja de la ciutat i les àrees verdes, ja que en els darreres mesos han estat grups de voluntaris a ocupar-se d'aquesta qüestió. La falta d'una direcció municipal durant casi un any ha creat aquests tipus de problemes, ajornant contínuament tasques pendents.

Molts es demanaran que podrà fer la nova administració per la llengua. Els mitjans catalans defineixen Bruno com catalanoparlant, i confien que aquesta circumstància sigui suficient per poder esperar en una actitud positiva cap a la promoció del català de l'Alguer. Malauradament, la cosa no és així tan fàcil, perquè més enllà del bon coneixement de l'alguerès per part de Bruno, la qüestió lingüística no és el tema principal dels polítics de la Barceloneta de Sardenya. La ciutat viu una difícil situació econòmica, el Municipi pateix una falta de recursos financers que és gairebé crònica, i, en tals circumstàncies, és fàcil criticar tota iniciativa lingüística com una innecessària utilització de diners públics. Més enllà de continuar a mantenir una òptima relació amb l'Espai Llull, doncs, i de recolzar les iniciatives que posen en contacte l'Alguer amb la resta de la comunitat catalanoparlant, encara no es veu una visió més amplia i profunda del rol que ha de tenir el llaç amb la “banda de ponent” de la ciutat catalanoparlant sarda. Però, Mario Bruno ens pot meravellar, en el fons només és al començament del seu mandat. 

 

© Marcel A. Farinelli

El bombardeig de l'Alguer i el final de la II Guerra Mundial a Sardenya i Còrsega

 

La torre de Sant Joan convertida en refugi antiaeri

Avui, 17 de maig, és l'aniversari del bombardeig que va patir l'Alguer durant la Segona Guerra Mundial, l'any 1943. Un moment que encara avui és recordat per la memòria col·lectiva, i per les marques que les bombes britàniques van deixar en el centre històric de la ciutat: casi totes les placetes on avui es troben les terrasses dels bars eren, abans del pas de la Royal Air Force, edificis habitats. L'any passat es va estrenar un òptim documental sobre d'aquests fets - realitzat per Gianfranco Fois en català de l'Alguer i en italià - i una publicació molt ben feta, a càrrec de Raffaele Sari Bozzolo: Ad Memoriam. Naturalment, per qui valgués saber-ne més són dues obres imprescindibles, a les quals es pot afegir l'entrada que Xavier Brotons, en el seu bloc l'Almadrava, li va dedicar. Per part meva, en espera de publicar un text sobre la història de l'Alguer, us avanço unes pàgines de la meva tesis doctoral, sobre el context general en que es produeix el bombardeig de l'Alguer, i el final de la guerra a Sardenya i Córsega. Tots (excepte el meu) són treballs interessants, cada u aporta la seva visió, la seva perspectiva, i en el conjunt donen una visió batant completa del que fou el final de la guerra mundial en aqueix racó de la Mediterrània.

 

M. A. Farinelli, Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi Doctoral, Universitat Pompeu Fabra-Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives 2013, pp. 461-467.

 

José Antonio Rey María, un pescador de Punta Umbría una localitat a prop de Huelva, el 30 d'abril de 1943 regressava en port amb el cadàver d'un oficial britànic que, poques hores abans, havia trobat en la platja de El Portil. Durant la Segona Guerra Mundial, en les aigües de tot el Mediterrani, sovint el pescadors es trobaven amb nàufrags o cadàvers, membres de tripulacions o pilots, el resultat de la aferrissada lluita que es va desencadenar pel control d'aquest mar. L'oficial britànic retrobat en les costes andaluses, però, duia una maleta esposada a una mà, cosa que va suscitar certa sospita en les autoritats locals, que avisaren el Consultat alemany. La documentació que contenia era reservada, es tractava dels plans que el segon del Cap d'Estat Major britànic enviava al General Harold Alexander, qui comandava les tropes en Tunísia i Algèria. En aquells papers es parlava d'un pla per atacar el sud d'Europa, a partir d'un desembarcament en Grècia i Sardenya. En realitat es tractava d'un bluff, una afortunada operació d'intelligence per distreure forces des de l'objectiu principal: Sicília¹.

Gràcies a la Operation Mincemeat, com era anomenada en codi, Sardenya es convertí en un baluard contra la possible invasió. Des de quan Itàlia havia entrat en guerra (10 de juny 1940) en realitat les conseqüències del conflicte a l'Illa no s'havien fet sentir gaire, donat que quan esclatà la Guerra d'Etiòpia (1935-1936) les sancions econòmiques havien ja comportat l'escassetat de productes. Era però evident una progressiva militarització del territori, imponent a partir del 1941-1942 quan es començaren a construir una sèrie de fortificacions per contrastar un eventual desembarcament. Aquesta circumstància era particularment visible a l'Alguer ja que, tal i com havia passat en el segle XIV, la ciutat sardocatalana, i en particular Port del Comte i els seus voltants, eren una indret ideal per efectuar un desembarcament. Per aquesta raó el territori planejant al nord de la ciutat, la Nurra, es cobrí d'una xarxa de petits forts, nius de metralladores, casernes o bateries d'artilleria naval². Aquestes construccions, que encara avui es troben en abundància, casi formen part del paisatge com els nurags.

El signe més evident de la guerra a Sardenya foren els bombardeigs de les principals ciutats. Els llocs més colpits foren, entre març i maig de 1943, l'Alguer, Sàsser i Càller i, mentre tots esperaven un desembarcament, Sardenya va quedar aïllada del centre del conflicte³. Els Aliats, contràriament al que havien deixat creure a italians i alemanys, desembarcaren en Sicília. Així endegaren un procés, militar i polític, que portaria en un primer moment a l'empresonament de Mussolini (25 de juliol) i, desprès un ulterior desembarcament en les costes de Laci, a l'armistici amb els Aliats (anunciat el 8 de setembre, però signat el 3) i finalment a l'alliberament del Duce. A la noticia que els italians es despenjaven del conflicte, els alemanys reaccionaren ocupant el que podien del territori italià, encontrant una resistència esporàdica, mentre al nord començaren a constituir la República Social Italiana (RSI), Estat titella regit per Mussolini⁴. En aquesta situació, mentre els Aliats avançaven des del sud de la Península, al centre i al nord es formava una guerrilla (els partigiani) fortament influenciada pels comunistes, i peró formalment lligada al Regne del Sud, és a dir el que quedava en les mans de Vittorio Emanuele III. Per tant, la tardor de 1943 veia el bateig d'una guerra civil, anomenada d'alliberament o partigiana per historiografia italiana antifeixista, que duraria fins a la primavera del 1945⁵.

D'aquesta guerra civil Sardenya fou tallada fora. Quan s'anuncià l'armistici amb els Aliats les Forces Armades, deixades a si mateixes sense cap tipus d'ordre clar, en gran part es desbandaren, i una part dels militars sards que es trobaven a l'Illa regressaren a casa. A diferència que en altres punts del continent, com a Roma, o del Mediterrani, com a Corfú, a Sardenya casi no hi hagueren combats entre italians i alemanys, que ocuparen el país després de l'armistici. Aquí el comandant en cap de les tropes italianes, el General Lelio Basso, acordava al comandant de la 90 Panzer-Grenadier Divison, forta de 30.000 homes i casi 300 carros de combat, de passar a Còrsega. Basso, en una situació segurament confosa en la qual s'esperava l'arribada, a la Maddalena, del Rei en fuga i de la flota italiana, sembla que hagi donat una tot personal interpretació als ordres que tenia, que recitaven de fer fora amb tots els mitjans la Wehrmacht de l'Illa. Així les tropes creuaren sense molèsties Sardenya però, un cop arribades a les costes de Gal·lura, allà començaren una sèrie de maniobres per tal d'assegurar que la bateries en la costa no ataquessin els transports. Efectivament a La Maddalena, des de la qual es controlava l'Estret de Bonifacio, una part de la tropa italiana intentà oposar-se al passatge dels alemanys. A motivar el gest era, sobretot, la preocupació creada amb la notícia de l'arribada del Rei, però, desprès d'alguns combats també entre els mateixos italians, les bateries quedaren en silenci, mentre només algunes unitats de marina molestaren el trasllat de la divisió cuirassada⁶. L'episodi, normalment interpretat com a marginal, és un del primers moment de contrast entre italians i alemanys, que esdevenia contemporàniament amb un altre, més consistent per l'amplitud dels combats, que es produïa a Roma. Mentre unitats alemanyes intentaven entrar a la ciutat, gràcies a la iniciativa també del General sard Gioachino Solinas, unitats del Granatieri di Sardegna i de la XII Divisione Sassari, hereva de la Brigata desmantellada en 1926, intentaren bloquejar l'avenç de la Wehrmacht. Malgrat aquest primera oposició, els alemanys entraren en ciutat i Solinas acabaria lluitant al costat de Mussolini en la RSI⁷.

L'explosió del Roma

Mentre es produïen aquest fets, el gruix de la flota italiana des les seves bases a La Spezia i Gènova, havia pres el mar per – i es tracta d'un punt poc clar – consignar-se als Aliats a Malta, o refugiar-se en arxipèlag fortificat de La Maddalena. Mentre el comboi ja s'aprestava a travessar l'Estret de Bonifacio de ponent a llevant, arribava l'ordre d'invertit el rumb per evitar La Maddalena, ocupada pels alemany i en la qual ja no es preveia l'arribada del Rei, i per escapar a un atac aeri. Malgrat les maniobres, l'esquadra era interceptada per la Luftwaffe en les aigües entre les dues illes. El combat que es lliurà entre bombarders i vaixells fou un dels més sagnants per la Marina Militare Italiana que, entre d'altres unitats, perdia el cuirassat Roma amb 1352 mariners, gràcies al fet que els pilots alemanys utilitzaren el primer tipus de bomba teledirigit. Les unitats que sobrevisqueren, en compte d'anar a Malta o Bona, on se'ls esperava, es van refugiar a Mallorca, teòricament en aigües neutrals⁸. D'aquesta manera Sardenya sortia totalment de la guerra, amb puntuals episodis de resistència als alemanys i pocs atacs a les autoritats feixistes, i entrava directament a fer part del territori italià administrat pel Regne del Sud.

A Còrsega es verificà tot el contrari. Mentre aquí arribaven els alemanys provinents de Sardenya, la insurrecció general esclatava, a Ajaccio i Bastia⁹. Els militars nazis, però, no arribaven per quedar-se, la idea era passar d'aquí a Toscana per contrastar l'avançada aliada a Itàlia, per tant necessitaven només travessar l'Illa. En el temps que trigaren a fer aquest recorregut, però, els atacs corsos foren tan repetits com escassament eficaços, donat que combatien contra els blindats que havien servit en l'Afrika Corps. A Bastia, però, els combats van ser intensos i sagnants. El centre era firmament en mans dels italians, que amb les batries dislocades al voltant de la ciutat i del port podien impedir als alemanys d'embarcar-se per Liorna. El comandant de les tropes, el sicilià Giovanni Magli (1884-1969), resistí a l'intent dels unitats de la Wehrmacht – que ja es trobaven a l'Illa – de prendre el control del port, i desprès a l'avançada del 90 Panzer-Grenadier. Els antics ocupants, efectivament, havien realitzat un pacte amb els maquis, posant-se al costat d'aquests¹⁰. Es tracta d'un episodi poc conegut de la anomenada resistenza, en el qual durant dies, amb sorprenent alts i baixos, italians i corsos intentaren evitar que homes i carros de combats alemanys arribessin a Itàlia¹¹. Si haguessin tingut èxit, o si les tropes alemanyes no haguessin passat mai l'Estret de Bonifacio, probablement l'avançada aliada en la Península hauria estat més ràpida¹².

Mentre corsos i italians lluitaven a Bastia, a prop d'Ajaccio desembarcaven els commandos enviats pel Genral Henri Giraud (1879-1949), que havia organitzat el desembarcament sense informar el seu rival – i en aquell moment col·lega en la direcció de la France Libre – Charles de Gaulle (1890-1970).

El submarí Casabianca, amb les esvàsitques a indicar les embarcacions alemanyes enfonsades

El submarí Casabianca, provinent d'Alger, començava a desembarcar els primers grups de Goumiers i altres tropes especialitzades en la guerra de muntanya, que ajudarien significativament a l'alliberament de l'Illa. El 4 d'octubre, després casi un més de combats, els francesos entraven a Bastia, on la lluita havia estat intensa. Contemporàniament els italians, que havien sostingut el pes major de la batalla contra els alemanys (es compten prop de 700 morts, mentre els resistents eren 170 i els militars francesos 75), evacuaven l'Illa escridassats per la població local, que els percebia com forces ocupants. Giraud – provocant un gran desplaer a de Gaulle – triomfalment podia afirmar que l'Illa era el primer Departament de la França metropolitana a ésser alliberat. La importància de l'alliberament, no era exclusivament militar, sinó tan simbòlica com política, perquè s'arribava a un primer èxit i, al mateix moment, es resolia a favor de de Gaulle la tensió entre els dos líders de la resistència¹³. Pel que fa l'Illa, la circumstància d'haver precedit els continentals en patriotisme i valor guerrer, provocaria un enfortiment del sentiment de “francesitat”, important en la postguerra, mentre les relacions amb l'Itàlia es desgastaren considerablement. En el discurs de la propaganda, l'italià era presentat com una reencarnació del genovès, a més a més feixista, i durant l'ocupació de 1942-1943 es va fer un gran esforç per revivar tota la mitologia de la lluita contra els dominadors lígurs¹⁴. Així les consideracions positives per l'esforç de Mussolini cap a la modernització de Sardenya, deixaven el pas a un franc menyspreu.

Distintius i aplicacions de coll del BVSGMA. Destaquen el feix,  la bandera amb quatre caps de moros (Creu d'Alcoraç) i el típic ganivet del ramaders sards.

Mentrestant, la guerra en nord d'Itàlia continuava, i a la RSI adheriren diversos sards, entre els quals personalitats com Paolo Orano, el pintor Giuseppe Biasi o l'escriptor Stanis Ruinas (1899-1984). Entre els militars, el més actiu en diferents camps, i sobretot en la voluntat de recuperar l'Illa al feixisme, hi era Francesco Maria Barraccu (1885-1945)¹⁵. En la breu història de la RSI, en la qual sembla que a totes les idees del primer feixisme es vulgui donar una apressada realització, es verifica l'organització d'una unitat de camises negres totalment composada per sards. Es tracta del Battaglione Volontari di Sardegna Giovanni Maria Angioi (BVSGMA), organitzat pel cura feixista Luciano Usai, i que tenia com a símbol la bandera sarda i el feix. Com en el cas de la resistència a Còrsega, aquí també s'utilitza la mitòloga patriòtica generada amb les revolucions del segle XVIII. Uns dos-cents voluntaris sards, entre juny i desembre, van ser llançats amb paracaigudes sobre l'Illa – juntament amb el Pare Usai – en un desesperat intent d'organitzar una guerrilla pro-feixista. L'acció, que es recolzava en una propaganda a favor d'una Sardenya en camisa negra i autònoma – i que fou sostinguda per futurs intel·lecutls sardistes com Antonio Pigliaru – no va tenir gaire èxit¹⁶. El pare Usai, i altres, foren arrestats de seguida. L'Illa, però, a causa de les dificultats de comunicacions i la casi inexistència d'un Govern italià, viva en pràctica una fase d'autonomia que presagia el que hauria passat en la postguerra, tot i que sota un comissari militar, el sard Pietro Pinna Parpaglia, en funcions a partir de 27 gener de 1944. L'any següent, el 8 de maig de 1945, Radio Sardegna, emissora que els militars italians a l'Illa – entre els quals el futur lider independentista Antoni Simon Mossa (1916-1971) – havien organitzat aprofitant les potents maquinàries de l'exercit, anunciava la rendició de Alemanya amb vint minuts d'antelació sobre la BBC¹⁷. Així en 1943-1945 les circumstàncies que havien portat a la sèrie de tensions nacionals que interessaren les dues illes al llarg del darrers vint anys semblaven venir menys, mentre ja s'anunciaven alguns trets del context europeu a les acaballes del període bèl·lic, com ara l'autonomia sarda i el triomf de la résistance a Còrsega. Encare una volta a l'arxipèlag format per les dues fascinants i “endarrerides” illes del Mediterrani, movia els primers passos el nou context que s'afirmaria a Europa amb el final del conflicte.

© Marcel A. Farinelli

1      Els detalls han estat explicats en forma en una novel·la, desprès convertida també en pel·lícula, vegeu: E. Montagu, The Man Who Never Was, Evan Brothers, Londres 1953. Pel context, vegeu: R. Holland, Bue Water Empire. The British in the Mediterranean since 1800, Penguin Books, Londres 2013, pp. 231-282; S. Ball, The Bitter Sea, Harper Press, Londres 2009, pp. 179-246.

2      Sobre aquestes fortificacions, vegeu: G. Carro, R. Galliani, D. Gironi, 1943. Fortini a Porto Conte, Carlo Delfino Càller 2011.

3     Per seguir les repercussions de la guerra mundial a l'Illa, vegeu: L. Marroccu, Il Ventennio fascista pp. 707-713, a: L. Berlinguer, A. Mattone (eds.), Storia d'Italia. Le regioni dall'unità ad oggi. La Sardegna, Einaudi, Torí 1998, pp. 632-713; G. Sotgiu, Storia della Sardegna durante il fascismo, Lerza, Roma-Bari 1995, pp. 251-277.

4     Sobre aquells moments concitats, dramàtics sobretot a Roma, existeixen diverses memòries, vegeu com exemple: G. Castelli, Storia segreta di Roma città aperta, Quattrucci, Roma 1959; I. Herraiz, Italia fuera de combate, Ediciones Atlas, Madrid 1944; P. Monelli, Roma 1943, Tipografia Catalana, Barcelona 1946.

5     Per aquestes qüestions, vegeu: C. Pavone, Una guerra civile. Saggio Storico sulla moralità nella Resistenza, Bollati Boringhieri, Torí 1991.

6     Per aquestes vicissituds, vegeu: G. C. Tusceri, La battaglia che non fu mai. L'8 settembre in Sardegna e in Corsica, Paolo Sorba Editore, La Maddalena 2009, en particular les pp. 69-167.

7      D. Sanna, Da Porta San Paolo a Saló. Gioacchino Solinas comandante antitedesco, AM&D Edizioni, Càller 2005. Per la Divisió Sàsser durant el segon conflicte mundial, que entre 1926-1939 es deia simplement XII Divisió, vegeu: F. Fatutta, P. Vacca, La Guerra dimenticata della Brigata Sassari. La Campagna di Iugoslavia. 1941-1943, EDES, Càller 2001.

8       A. Amici, Una tragedia italiana. 1943, l'affondamento della corazzata Roma, Longanesi, Milà 1943.

9       Pels efectes del pas de les tropes per l'Estret, vegeu: G. Tusceri, «Ci sono guerre che si vincono e guerre che si perdono. La liberazione della Sardegna e le sue conseguenze in Corsica», a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 65-94.

10    H. Chaubin Corses des années de guerre. 1939-1945, Éditions Tirésias-AERI, Paris 2005, pp. 92-98; M. Choury, Tous bandits d'honneur. Résistances et libération de la Corse, Éditions Sociales, Paris 1956 (última edició: Alain Piazzola, Ajaccio 2011),  pp. 120-121; F. Pomponi, Histoire de la Corse, Hacette, Paris 1978, pp.  410-412.

11    Encara avui la memòria de la col·laboració italo-corsa és dividida, entre qui minimitza i tendeix a ridiculitzar el paper de les tropes del General Magli, i qui tracta l'oficial com un heroi; per les dues versions, respectivament, vegeu: M. Choury op. Cit.; D. Salini, E. Salini En ce temps-là...Bastia, souvenirs, témoniage et documents 1937-1945, La Marge, Ajaccio 1981 on Magli i els italians destaquen per la covardia davant la Wehrmacht; G. Comte, Bastia sous l'occupation. Un témoin recente. 11 Novembre 1942-4 octubre 1943, Anima Corsa, Bastia 2006, on queda evident la col·laboració amb els rebels corsos i el paper en la lluita contra els alemanys.

12    És una reflexió que es troba també a: G. C. Tusceri, La battaglia che non fu mai. L'8 settembre in Sardegna e in Corsica, Paolo Sorba Editore, La Maddalena 2009,  pp. 71-72.

13    J. M. Guillon, «Libération en Corse, Résistance en France. Les enjeux de l'éte et de l'automne 1943». a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 7-27.

14    S. Gregori, «Résistance(s) et identité(s): le cas Corse 1940-1943» pp., 179-182, a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 145-184.

15   Per les figures citades, consulteu les fitxes relatives a: A. Abis, L'ultima frontiera dell'onore. I sardi a Saló, Doramarkus, Sásser 2009. En la literatura que recentment va sortint sobre la temàtica, es destaca la biografia d'una dona sarda que va seguir l'ultima aventura de Mussolini fins a entrar, com a militar, en la X MAS, la unitat de la marina que entre 1943-1945 es dedicava a la repressió de l'activitat de resistència: P. Piredda, La ragazza della “decima”. Una giovane nuorese nella bufera della guerra civile, Carlo Delfii, Càller 2009.

16   A. Abis op. Cit., pp. 69-75.

17  És una afirmació d'un amic de Simon Mossa: G. Marras, Introduzione. Antonio Simon Mossa, cavaliere dela lotte dei popoli opressi e delle nazioni senza stato, p. 39-40, a: F. Francioni, G. Marras (eds.), Antonio Simon Mossa. All'utopia al progetto, Condaghes, Càller 2004, pp. 37-72.