16 d’abr. 2018

L'Alguer de Goffredo Casalis



(El text que segueix és la introducció a la meva traducció i edició de G. Casalis, L'Alguer, un escrit publicat, en italià, l'any 1834)

L’any 1831 moria Carles Fèlix (1765-1831), l’últim representant de la branca principal dels Savoia que va poder lluir del títol de Rei de Sardenya[1]. Reaccionari i, com els seus predecessors, contrari a les innovacions polítiques i socials que van comportar la Revolució Francesa i el període napoleònic, Carles Fèlix fou un monarca autoritari. El principi del seu regnat fou marcat per les repercussions de la revolta de Cadis de 1821, que es va propagar a Sicília, Nàpols i al Principat del Piemont, on es verificaren revoltes de caire liberal, mentre a l’Alguer la població s’amotinava, durant dos dies, contra la falta de queviures i la presumpta especulació d’alguns comerciants[2]. En aquell moment el rei es trobava lluny de Torí, on la família reial havia tornat desprès d’anys de forçada residencia a Sardenya, quan els exercits francesos ocupaven el Piemont. A fer front a la situació hi era el jove hereu, Carles Albert (1789-1849), exponent de la branca dels Savoia-Carignano, que en compte d’aixafar la revolta s’hi va sumar[3]. Quan Carles Felix va poder arribar a Torí, va desautoritzar-ne les decisions, desencadenant una dura repressió dels revoltats. Carles Albert, per posar remei a aquesta concessió al liberalisme i per no perdre el seu dret a la successió, fins i tot va haver de participar en la repressió de l’aixecament constitucionalista de Cadis, jurant que mai hauria concedit una constitució.
Malgrat aquest episodi, Carles Albert va prendre el poder l’any 1831, representant un canvi dins del tradicionalisme reaccionari dels Savoia. En un primer moment, i sense abandonar el conservadorisme típic de la casa reial, va voler reduir aquella distancia que els seus predecessors havien mantingut cap als seu súbdits, intentant forjar-se una reputació de monarca modern i popular. I va començar aquest camí a Sardenya, l’any 1829, quan encara era un príncep hereditari, visitant i explorant l’illa com mai els Savoia havien fet. Mentre Carles Fèlix fou obligat a residir a l’illa per no caure en les mans dels exercits napoleònics, Carles Albert hi va anar voluntàriament, i la visitarà més cops durant el seu regnat. Qui el va informar sobre la cultura i la història de l’illa era el seu preceptor, l’alguerès Giuseppe Manno, fundador de la historiografia sarda moderna, mentre entre els seus amfitrions hi eren Alberto Ferrero della Marmora, oficial piemontès que havia passat una anys relegat a Sardenya a causa de les seves simpaties liberals –el primer a estudiar-ne a fons la geografia, els aspectes naturalístics i antropològics– i Vittorio Angius, un religiós de simpaties liberals, reconegut historiador i escriptor sard.
Els tres eren expressió d’aquell moviment romàntic que, tant a Sardenya com a la resta d’Europa continental, anava teixint un relat històric en el qual al centre de l’interès hi era la nació. En aquest cas, en un clima molt llunyà de les divagacions dels republicans propers a Giuseppe Mazzini i partidaris d’una Itàlia unificada, la nació era Sardenya. Tot i que els Savoia regnaven sobre un estat en gran part continental, l’illa era l’origen del poder monàrquic de la casa, i des d’un punt de vista simbòlic era molt important. Era el bressol de la dinastia, i de la nació. Una nació conservadora, monàrquica i liberal, no pas el model revolucionari i republicà dels partidaris de la Itàlia unificada. Els viatges de Carles Albert i la redacció del text que aquí presentem traduït per primera vegada al català, eren part d’aquest clima cultural. El compromís dels intel·lectuals, sards o sardofils, amb la construcció cultural d’aquesta nació insular fou particularment intens entre 1825-1850, durant el qual es fixaren la majoria dels elements històrics i culturals, considerats part fonamental de la identitat sarda[4]. Amb el procés d’unificació de la península, que te el seu moment àlgid entre 1848 i 1861, el context canviarà del tot, i el Regne de Sardina, per voluntat del seu rei i del Parlamento, serà transformat en el Regne d’Itàlia, fent de l’illa una part perifèrica, si bé amb una certa importància simbòlica, del nou estat.
Angius era una de les figures més prominents d’aquest nacionalisme romàntic, que posava la Sardenya i el seu poble al centre de l’interès. Era clergue regular de les Escoles Pies, la institució a la qual els Savoia, durant la segona meitat del segle XVIII, havien confiat l’educació, abans en les mans dels jesuïtes. Fou prefecte de les escoles a Càller i desprès a Sàsser, fins a accedir a la plaça de bibliotecari de la Universitat de Càller, l’any 1837. Durant els primers anys d’activitat com a ensenyant, es va guanyar les simpaties de molts intel·lectuals, tant que a partir de l’any 1833 va participar en un ambiciós projecte de l’Abat Goffredo Casalis, torinès. Aquest estava redactant, amb l’ajuda de la Diputació Subalpina d’Història Pàtria –institució fundada per Carles Albert l’any 1833– una obra enciclopèdica per descriure tots els dominis dels Savoia. Angius, en un primer moment, fou la persona encarregada de recollir i enviar les informacions a Casalis, però a partir del 1837 serà Angius, que tenia accés privilegiat a la biblioteca universitària, a redactar directament les entrades sobre Sardenya. La seva obra, terminada l’any 1848, fou d’una dimensió i d’unes ambicions impressionants, ja que pretenia descriure l’illa i els seus centre habitats amb tots el detalls culturals, estadístics, històrics i econòmics. Només l’entrada Sardenya, ocupava tres toms.
Al moment de la redacció de l’entrada dedicada a l’Alguer, Angius era qui recollia les informacions, i l’autor oficial fou l’abat Casalis. Tal i com van fer per les restes de centre habitats de l’illa, el tàndem Angius-Casalis va dedicar moltes pàgines a l’Alguer. Llavors el centre habitat era la tercera de les ciutats sardes, per dimensions, i representava un indret molt més important respecte als postres dies. El contingut de les 37 pàgines de la versió original representa una descripció minuciosa i detallada de l’Alguer i del seu territori, amb moltes informacions sobre les activitats econòmiques, l’extensió dels terrenys cultivats, els efectius dels cossos de seguretat, les condicions de vida o l’estat en què es trobaven les escoles. Quan el text es va escriure, el Regne de Sardenya encara estava regit per moltes institucions d’origen catalana. Durant la guerra de successió l’illa va romandre en mans dels Àustria, i tal i com va passar per Menorca sota el domini britànic, aquí no hi va haver cap decret de nova planta. Només es van abolir algunes institucions en el breu període en què, entre 1717 i el 1718, Sardenya fou reconquerida per Felip V, i els Savoia, a partir de 1720, anaren lentament buidant de contingut moltes institucions d’origen catalana, sense però abolir-les. Llavors, l’Alguer va seguir funcionant com si la Corona d’Aragó encara existís, fins que els mateixos sards, l’any 1847, reuniren la Comissió Executiva del Parlament per decidir abrogar les institucions pròpies del regne. D’aquesta manera volien modernitzar la societat sarda, fent valdre aquí les reformes liberals que Carles Albert havia aprovat, aquell mateix any, en el continent, i que no es podien aplicar a Sardenya. L’any següent s’unificaven l’administració sarda amb aquella piemontesa, i s’acabaven els darrers vestigis de les institucions catalano-aragoneses[5]. L’interès del petit llibre que el lector te a les mans és també aquest: comprovar com, en un racó del mediterrani, les conseqüències del fatídic 11 de setembre de 1714 no van ser tan immediates com a Catalunya.
A banda d’això, el text ens presenta una reconstrucció de la història de la ciutat, i una descripció d’algunes tradicions populars encara en ús a l’època, a més de mencionar el caràcter diferent dels algueresos i els seus usos lingüístics. Als ulls d’un lector català, es fa extremament interessant llegir com, als anys ’30 del vuit-cents, l’Alguer era coneguda com una ciutat de llengua i cultura catalanes, vestigi d’una dominació passada. No només la llengua és diferent de la resta de Sardenya, sinó també es parla d’un caràcter peculiar, que fa dels algueresos un poble més industriós i cívic –en el sentit de més acostumant a la vida urbana– que la resta dels sards. Tòpic o no, resulta curiós llegir com aquesta catalanitat estava ben reconeguda als temps, un ulterior indici del fet que Eduard Toda, passat a la història com el descobridor de l’Alguer, en realitat n’és estat el seu gran divulgador entre un públic de catalanoparlants.
Abans de començar amb la traducció, hem de fer algun aclariment lingüístic. El text original fou escrit en un toscà literari de principis del segle XIX, es a dir un idioma que podem definir itàlic, i que però és lluny de l’italià que es parla avui. Un lector català, per molt que sàpiga italià, no l’entendria fàcilment, així i com no l’entendria un lector italià poc acostumant a un italià antic. Quan Casalis i Angius treballaven al seu diccionari, la idea d’una Itàlia unificada era el somni utòpic d’una minoria de radicals republicans, l’italià era una llengua d’erudits que no tenia un estàndard ben fixat. Només desprès de la unificació els intel·lectuals posaran a punt un model, molt purista, que es veurà superat per la realitat en els decennis posteriors.
En un primer moment, doncs, la idea era aquella de traduir el text en un català estàndard, per tal de donar als apassionants i als experts una descripció de la ciutat tal i com era a principis del vuit-cents, i que fos de fàcil lectura. Quan vaig presentar el text a Josep Maria Orteu, director de Llibres de l’Índex, em va suggerir de fer servir algunes expressions alguereses, per reproduir així la sensació d’estar llegint un text redactat al vuit-cents, tal i com és si es llegeix la seva versió original. En un principi això no em semblava el més encertat. Però, pensant-hi un poc, l’alguerès, a un lector català, pot sonar com una versió antiga i no normativitzada de la llengua catalana, així i com la llengua original del text de Casalis i Angius és, per un italià, una variant antiquada de l’idioma avui utilitzat. La idea era aquella de donar la sensació d’estar llegint un idioma d’altres temps. Per aquest motiu vaig acceptar de fer servir alguns elements de l’alguerès en aquesta traducció, amb la idea, però, de permetre la llegibilitat del text. Així els pronoms febles o els articles, per exemple, s’utilitzen en gran part a la manera algueresa, mentre molts verbs estan conjugats com es fa en aquesta variant. A més a més, els noms d’animals o de plantes es van traduir a l’alguerès, per donar al lector alguns exemples de les peculiaritats lingüístiques locals. Amb això, aquest no és un text en alguerès, ja que on l’ús d’aquesta variant podia crear confusió es va privilegiar la llengua estàndard. Mentre en el cas d’aquesta introducció i de les notes a peu de pàgina, es va fer servir la versió normativa del català, ja que no tenia sentit fer-lo en alguerès. En definitiva, el text ha estat traduït en una variant hibrida entre l’estàndard i l’alguerès, en l’intent de reproduir, aprofitant les peculiaritats del parlar local, la sensació que un lector italià te davant de la versió original del text de Casalis i Angius. És a dir la sensació d’estar llegint una llengua antiga i, des d’un cert punt de vista, amb un regust d’exotisme. 

[1] Per la seva biografia: M. Ruggiero, Carlo Felice re di Sardegna. L’ultimo sovrano del ramo principale della Casa di Savoia (1765-1831), Alzani, Pinerolo, 2004.
[2] G. Bilardi “I moti frumentari ad Alghero nel 1821. Cronaca di una sommossa popolare” a: Revista de l’Alguer, vol. III (1993), núm. 3, pp. 83-98; F. Manconi, “Dalli all’incettatore!” a: Almanacco di Cagliari, a. 1991.
[3] Sobre la biografia del rei, vegeu: M. Brignoli, Carlo Alberto ultimo re di Sardegna (1789-1849), Franco Angeli, Milà, 2007; P. Pinto, Carlo Alberto. Il Savoia amletico, Rizzoli, Milà, 1987.
[4] Per el discurs cultural a sobre de la identitat sarda en aquest període, vegeu: A. Accardo. N. Gabriele, Scegliere la patria Classi dirigenti e Risorgimento in Sardegna, Donzelli, Roma, 2011.pp. 93-166; I. Birocchi, La questione autonomistica dalla fusione perfetta al primo dopoguerra, pp. 133-152, a: L. Berlinguer, A. Mattone (eds.), Storia d'Italia. Le Regioni dall'Unità ad oggi. La Sardegna, Einaudi, Torí, 1998, pp. 130-199; L. Marroccu, L'identità perduta, pp. 5-61, a: M. Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno, Editori Riuniti, Roma, 1995, pp. 5-102. És indispensable consultar l'únic treball dedicat a aquesta temàtica, que però va més enllà de la meitat del vuit-cents: S. Paulis, La costruzione dell'identità. Per un'analisi antropologica della narrativa in Sardegna fra '800 e '900, EDES, Càller, 2007.
[5] Sobre aquests fets: A. Accardo. N. Gabriele, Scegliere la patria..., op. Cit, pp. 169-177; M. Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno..., op. Cit.

9 de febr. 2018

El nacionalisme a Còrsega: una introducció


En aquest dies es parla molt de Còrsega i, sobtadament, no és perquè s’apropa l’estiu i, en molts, ja comencen a preparar les vacances. Se’n parla perquè l’illa és governada per la coalició Pè a Corsica (Per Còrsega), formada pels autonomistes de Femu a Corsica (Fem Còrsega) i els independentistes de Corsica Libera (Còrsega Lliure), que han plantejat una sèrie de canvis per poder eixamplar la limitada autonomia que gaudeix l’illa. La resposta, per part de l’actual govern francès d’Emmanuel Macron, ha estat clara: durant un viatge a l’illa, on es va encontrar amb els representats de la coalició, Macron ha deixat clar que no pensa actuar cap ni una d’aquestes reformes. Ara, en molts s’estaran preguntant quina és la història del nacionalisme cors i, mentre en aquests dies estic treballant a un llibre dedicat just a aquest tema, veiem de fer-ne un breu resum.

Per què Còrsega és francesa?
Primer de tot és necessari tenir clar com és que l’illa ha acabat formant part de França. Còrsega, des d’un punt de vista cultural, pot ser considerada una terra itàlica (no pas italiana), en el sentit que, a causa del seu passat, les influències culturals que provenen des de la península són molt importants. Durant l’Edat Mitjana Pisa i Gènova es van fer la guerra per controlar-la, i entre les dues fou aquest ultima a guanyar, establint un domini que, amb diverses formules, durà des del segle XIV fins al XVIII. L’influencia del toscà va se molt forta, en particular al nord, mentre el genovès, llengua dels dominadors, era més present en les ciutadelles que la república marinera controlava en la costa. A Bonifacio, encara avui, es parla una variant del genovès, així ci com a l’Alguer es se’n parla una del català.

El tracte de Gènova cap a Còrsega fou, segons les paraules d’un historiador com David Abulafia, literalment colonial. La situació canvià durant el segle XVIII quan, entre 1729 i 1769, part de la població es rebel·là contra els genovesos, que ja no eren la potència comercial que havien estat en el passat. La revolta esclatà al voltant d’una taxa considerada il·legal, i acabà amb un cicle que durà uns 40 anys. Durant aquest període, des d’una primera revolta bastant confosa, s’arribà a l’intent, sota la figura de Pasquale Paoli -general de la nació corsa entre 1755 i 1769- , d’aquell que es pot considerar el primer intent d’establir un estat basat en la sobirania nacional. Poc reconegut per part de la historiografia, Paoli i els corsos van utilitzar tot un vocabulari, una retòrica i una simbologia que, poc desprès, serà a la base de les revolucions americanes i francesa. El concepte de patriota, per exemple, és a Còrsega que pren el seu sentit modern, mentre Paoli fou el patrocinador de la primera carta constitucional (1755), en la qual ja es planteja el sufragi universal masculí i el modern concepte de nació. Paoli, i la llarga revolta del segle XVIII, són els mites fundadors del nacionalisme cors, tant que el mateix general és avui conegut com u babbu di a patria, el pare de la pàtria. 


Pasquale Paoli
La República de Gènova, al segle XVIII, era un estat en crisi, i per fer front a la revolta corsa va acabar cridant en ajuda el Regne de França. Formalment França, en 1768, va ocupar Còrsega en nom de la república marinera, a la qual la tornaria desprès d’haver aixafat la revolta, i un cop d’haver pagat els costos, molt alts, de tota l’operació militar. Quan va esclatar la revolució francesa, els mateixos corsos van demanar i obtenir, la unificació amb França mentre, l’annexió de la República de Gènova per part de Napoleó l’any 1805, va tancar el tema. El més famós dels corsos, que de petit somniava amb Paoli i la seva lluita contra genovesos i francesos, acabarà ocupant militarment la patri dels primers, i es farà Emperador dels segons.

La relació amb França
L’encaix amb la nació francesa ha sigut problemàtic des d’un principi, i ha conegut molts alts i baixos. Considerada la terra de l’ogre Napoleó durant la Restauració, a mitjans del segle XIX, quan el net de Bonaparte, amb el nom de Napoleó III, reinstaura l’Imperi, Còrsega sembla encaminada cap a la integració fins quan, la desfeta de Sedan davant dels alemanys, la nova caiguda de l’Imperi i la proclamació de la III República, fan que el republicanisme francès la consideri com una mena de càncer. En aquell context un jove Georges Clemanceau en demanava la cessió al Regne d’Itàlia, que tot just s’acabava de constituir. La cessió no es farà efectiva, però a l’illa els valors republicans fatiguen a afirmar-se, mentre l’influencia de la cultura Italiana era encara important, tant que l’italià és la llengua de la cultura, al costat del francès que, durant l’últim terç del segle XIX, sempre més s’imposa. A finals del segle comencen a aparèixer els primers moviments que reivindiquen la particularitat corsa –es tracta de la revista A Tramuntana–, des d’unes posicions de dretes, i plantegen el fet que l’illa no és un departament francès, sinó una nació. A la vigília de la Primera Guerra Mundial aquest concepte és repetit amb força per un altre revista, A Cispra, mentre desprès de la guerra un grup de veterans corsos fundaran un grup més reivindicatiu al voltant de la publicació A Muvra.


D. Frassati, Quatre jeunes pêcheurs du  
port d’Ajaccio  lisant A Muvra 
Poc desprès, seguint l’exemple dels sards, fundaran el Partit Cors d’Acció, primera expressió del nacionalisme illenc. Oficialment autonomista, tot i tenir una retòrica molt radical, el PCA (que el 1926 canviarà el seu nom per aquell de Partit Autonomista Cors) tindrà una ambigua relació amb el feixisme italià, a causa dels lligams culturals amb la península. Còrsega, efectivament, és una d’aquelles terres que el nacionalisme italià considerava encara no redimides, i en particular durant el feixisme fou reivindicada com a illa Italiana. L’irredemptisme –aquest el nom del moviment panitalià– es confondrà amb els autonomistes illencs, que hi van tenir una ambigua relació i, passada la guerra mundial, no hi haurà més espai per cap moviment que plantegés una redefinició de les relacions amb França. Autonomisme, regionalisme i, encara més, nacionalisme a Còrsega esdevenen sinònims de feixisme, almenys als ulls de la opinió pública i de les autoritats.

El nacionalisme cors
Durant els anys 60 es reprèn el fil de la reivindicació corsa. L’Illa es sempre més despoblada, mentre els programes que planteja l’Estat per fer front a aquesta situació acaben generant la indignació d’una part de la població local. Una imponent reforma agrària, que devia ser la premissa per renovar l’economia illenca, acaba per afavorir els pieds-noirs, és a dir el repatriats d’Alger, que en 1962, desprès d’una cruenta guerra en què molt corsos van participar com a militar francesos, va guanyar la independència. Al costat dels sanejaments de terrenys insalubres, es posa en marxa un pla de desenvolupament del turisme, que entrega llargues parts del litoral a empreses especuladores. En aquest context neix un moviment de contestació, no unitari, integrat per diverses entitats, i que podem resumir en un grup basat en Paris (el Front Regionalista Cors), format per emigrats i que, des de posicions esquerranes y anticolonialistes, parla d’un illa en les mans del capital monopolista, que aprofita salvatgement dels seus recursos; al seu costat, un altre grup, basat a la illa i en les universitats del sud de França, utilitza les mateixes idees dels primers, però depurades del marxisme, començà una sèrie d’accions reivindicatives a l’illa. Es tracta d’Acció Regionalista Corsa, i el seu objectiu principal és denunciar l’abandó per part de l’estat francès, els favoritismes cap als nous vinguts, la falta de democràcia a l’illa, i el perills de desaparició de l’ètnia corsa. Aquesta serà una preocupació principal de l’ARC, mentre el grup parisenc no en farà menció. Entre d’altres coses, es planteja una autonomia sobre el model d’aquella de Sardenya, com també l’oficialitat del cors i unes polítiques culturals que puguin evitar la desaparició de la cultura illenca.

Malgrat algunes victòries, l’ARC, que serà el grup amb més proselitisme, no aconseguí els seus objectius principals, i davant de la sordesa de l’estat francès, els actes de protesta es faran sempre més contundents. Durant la segona meitat dels anys seixanta sectors més radicals comencen a utilitzar explosius contra les propietats dels pieds-noirs, els establiments turístics o els símbols de l’estat. El líder de l’ARC, figura emblemàtica a l’illa, Edmond Simeoni, l’any 1975 decideix, davant de la radicalització de molts joves, de fer un gest extrem i, amb un grup de companys armats, ocupen la vinya d’un pied-noir, acusat d’adulterar el vi. La reacció de les autoritats és molt dura i, desprès d’un setge amb vehicles blindats i helicòpters, la reivindicació es tanca amb tres ferits, uns quants fugitius i la detenció de Simeoni. És tracta d’un moment clau per l’illa, ja que a partir d’aquell acte els molts grups que es plantejaven la lluita armada acaben confluint en una única associació: el Front Nacional d’Alliberament de la Còrsega. 

El grup armat, imitant ETA i la IRA, alterna atacs amb explosius amb actes de propaganda, i l’estat francès, en resposta, va organitzar un grup clandestí per contrastar la seva acció: el FRANCIA (Front d'Action Nouvelle Contre l'Indépendance et l'Autonomie). Això generà una espiral de violència des de la qual, amb alts i baixos, el nacionalisme cors sortirà només amb el nou mil·lenni quan, amb un procés problemàtic i intricat, una part dels antics militants deixaran la lluita armada per passar a la política. Al costat d’aquesta situació tensa, l’estat va intentar, a part de la repressió i de la guerra bruta, la carta de la reforma administrativa. Ja al 1970 l’illa, que formava part de la regió Provença-Costa Blava-Còrsega, esdevé una regió a part, mentre al 1982, obté una limitada autonomia administrativa, ampliada al 1992 amb la creació de la Col·lectivitat Territorial. Es tracta d’una excepció, la única si excloem els territoris d’ultramar, dins de la França contemporània.

Malgrat això, no es tracta de la solució plantejada pels nacionalistes més radicals que, tot i haver deixat la lluita armada, no han abandonat la perspectiva de la independència. Tampoc els autonomistes van quedarà satisfets, ja que gran part de les reivindicacions sobre el terreny cultural, no es van traduir en reformes legislatives, en un estat com el francès molt al·lèrgic a tot tipus de derogació al seu tradicional centralisme. Entre alts i baixos, els primers van confluir en Corsica Libera, els segons, en Femu a Corsica, i, en 2015 l’aliança entre els dos va permetre que el govern de l’illa quedés, per la primera vegada, en mans dels corsistes. Des de que l’illa està governada per la coalició la principal reforma ha estat la transformació, des del 1 de gener de 2018, de la Col·lectivitat Territorial en Col·lectivitat Única, és a dir, suprimint els dos departaments en què es dividia l’illa, ara l’assemblea regional queda com l’únic òrgan del govern local. Es tracta del mateix model ja aplicat a territoris d’ultramar com illes com Martinica o Guyana.

En aquest context, i amb un nou èxit electoral a les eleccions per la nova Assemblea Territorial (2017), la coalició nacionalista ha plantejat unes reivindicacions, en les quals destaca el reconeixement de l’oficialitat del cors (ara és llengua regional, no reconeguda com oficial en la constitució francesa) i aquell, en la constitució francesa, de la especificitat de l'Illa. A més el nacionalistes corsos volen impulsar un nou estatut d’autonomia, amb més competències fiscals i legislatives, mentre volen limitar l'adquisició d'habitatges només als residents, per frenar l'especulació turística lligada a les segones residències. Davant d’aquests plantejaments el President Macron, que abans d’accedir al càrrec es va demostrar obert cap a les reivindicacions corses, ha tancat la porta, afirmant que l'Illa ja gaudeix d'una llarga autonomia.  Ara, pels nacionalistes, s’obre un nou camí de reivindicació i negociació.
Estem davant del principi d'un procès cors? Chi vivrà, vedrà.




15 d’oct. 2017

Tavolara, an almost kingdom islet

When we think about an island, we usually imagine a landmass isolated in the middle of a vast sea. But sometimes islands, especially big islands, are not so alone, they have islets around them and this reduces their isolation. These near islands could be used, in some cases, as stepping-stones, leading to the continent, or another big island, whilst in the past served as refuges for privateers and smugglers, or as imperial outposts. Today, they are part of the landscape – and seascape – that attracts so many tourists.


This is the case of Sardinia and the little islands that surrounded it. One of the many is Tavolara, in the east side of Sardinia, nearby the so called Emerald Coast. The islet has an extension of almost 6 square kilometres, quite all occupied by a mountain 1.854 feet high, with steep cliffs, and there are only a small plain with a beach in the west coast, and another small harbour in the west. It is uninhabited during most of the year, and the only constructions are two restaurants, opened only in summer, few houses, a lighthouse and some facilities of the Marina Militare Italiana and NATO. By May tourists begin to arrive, from mainland Sardinia, for daily excursions, and at the end of July many come at the Festival del Cinema Italiano, a film festival, in which the only beach of the island is turned into an open-air cinema. Anyway, Tavolara has a peculiar history, with gilt-toothed goats and a royal dynasty that has been claiming their rights on the islet for decades. 



During the past, Tavalora – apart for smugglers and privateers – was used by sailors as a reserve of water, and for hunting the goats, that, for sure, had not any gold in their mouth. The origin of this legend is the seaweed and lichen that the goats usually eat, that causes the yellow pigmentation of the animals’ teeth. Much more interesting is the history of the Kingdom of Tavolara which, as the goats’ precious teeth, is almost a legend.

At the beginning of the 19th century a family moved to Tavolara. They were the Bertoleoni family, coming from Bonifacio in Corsica, where they had lived as shepherds, sailors and merchants, since they moved to the island of La Maddalena, in the waters between Corsica and Sardinia. During the 18th century many left Corsica for Sardinia, escaping from the political instability that characterized Corsican society between 1729 and 1814. In this period the population faced a revolt against Genoa (1729-1769), who ruled the island since XV century, followed by the French occupation, started in 1769. French presence was considered temporary, until the Genoese could be able to restore their authority, but this never happened, and during the French Revolution the island was merged with France (1789). After a four years’ association with the British Empire, the so called Anglo-Corsican Kingdom (1794-1796), finally Corsica returned in French hands. Those events, and the consequences of the Napoleonic Wars, compelled many Corsicans to find their way in Sardinia.


While the Strait of Boniface was a front line between the French Empire and the Kingdom of Sardinia, allied with the British, the Bertoleoni prospered by smuggling in the waters between Corsica and Sardinia. They find a very strategic position to manage their familiar business: the islets between Corsica and Sardinia, which they literally occupied. The islands were used by shepherds who lived in the region of Bonifacio, in south Corsica, to escape from the Genoese, and then French, authorities. Bringing their cattle there was a way to avoid taxes and fees, and to illegally sell the animals in Sardinia. Bertoleoni did more than a seasonal stay in one of the many islets, they establish themselves in the isles of Santa Maria, Soffi and, finally, Tavolara. And they began claiming property, and sovereignty, upon them. Bertoleoni could do it due to a legal vacuum, because many of the near islands of Corsica and Sardinia were not mentioned in any international treaty signed to establish the sovereignty of the Savoia family (who obtained Sardinia in 1718) and France. Since they were no man’s land, the Bertoleoni tried to be recognized as kings of Tavolara, first under the leadership of Giuseppe (1778-1849, “king” between 1829 to 1833), then with Paolo (1815-1886, “king” from 1845) and finally with Carlo. But they had to face the opposition of the kings of Sardinia.

The Bertoleoni's coat of arms

According to the descendent of the Bertoleoni, their property rights were recognized by Carlo Alberto of Savoia, king of Sardinia in 1831-1849, who moreover recognized the sovereignty of Giuseppe. Both monarchs met on the island of Tavolara, where Carlo Alberto disembarked during a trip in Sardinia. There are several versions of the story, but when Bertoleoni, who was in his estate, approached him, he fiercely asked “who are you?” Carlo Alberto answered “I’m the King of Sardinia”, and in response Bertoleoni exclaimed “thus, I am the king of Tavolara”. This was, for the descendants of Giuseppe, a pact between two gentlemen that proves the recognition of their status of kings. Carlo Alberto would have paid other visits to Tavolara, and even acknowledged the sovereignty of the Bertoleoni with an official document.

In spite of this, the micro state had to face the opposition of the heirs of Carlo Alberto, who wanted to build a lighthouse on the top of Tavolara, and other naval facilities. Other Sardinian families too were claiming property on parts of the island. Pressures grew after the Kingdom of Sardinia was merged into the Kingdom of Italy (1861), and by the ends of the 19th century half of the island was sold or transformed in State property. Meanwhile, fishermen from the Isle of Ponza, a tiny Italian island in the southern Tyrrhenian Sea, begun to use the island as a seasonal base for their activities, with some families even established here. After the death of the king Paolo I (1886), a little revolution overthrew the monarch, and a republic was established. The inhabitants of Tavolara, freed from the Bertoleoni, placed themselves under the protection of the Kingdom of Italy. Monarchy was later restored, but in the new context the islet-realm was every day more unfeasible, thus the descendants of Paolo I changed their strategy. They kept a part the sovereignty dispute, even if the heirs of Paolo I continued to call themselves “kings”, and concentrated their efforts more in their right as landowners (meanwhile, part of the island had fallen in the hands of another family, the Marzano from Naples). The dispute lasted decades, until in 1962 the extensions of the military facilities forced the few inhabitants to leave the isle for mainland Sardinia. Today Tavolara is not a disputed island, and the Bertoleoni changed their family business. No longer are they shepherds and merchants, but owners of the tiny strip of land, called spalmatore di terra, where the only beaches, civil port facilities and restaurants lay. One of the two is called Ristorante da Tonino, il Re di Tavolara, and the very same name makes sure that there is not much to do for the Bertoleoni’s commercial rivals. Tonino, or Antonio I, is the actual “king”.

How much reality there is in this story? The existence of the kingdom is not proved by any documentary evidence. According to the authors of the most important book about the Tavolara kings – a journalist and one descendant of the royal family – all documentation was destroyed by Italian authorities during the Fascist dictatorship. The authors have no doubts about the truthfulness of the story, because they saw all the authentic documents before their mysterious disappearance. At this moment, the only demonstrable fact is that the Bertoleoni had been landowners of the island, and today they possess only a small part of it.


Carlo I and his family. The photo, according to Bertoleoni's
descendant, was exposed at Buckingham Palace
Otherwise, there are more elements that, according to the actual pretenders at the king’s title, proved the existence of their dreamed realm. The kingdom was recognized by the International Micropatrology Society, an organization which today no longer exists, and it is mentioned in the Enciclopedia Ilustrada Europeo-Americana (vol. LIX, Espasa-Calpe, Madrid). An entry of the publication talks about the State, and even if it wrongly called Tavolazzo, the encyclopaedia contains even the story of the recognition by Carlo Alberto. It reminds so closely the well-known tale of Jorge Luis Borges (1899-1986) Tlön, Uqbar, Orbius Tertius, in which a mysterious country existed only in a bootleg copy of the British Encyclopaedia, published in South America. And, as in Borges tale, Tavolara does not exist in any other encyclopaedia than the Eruopeo-Americana.


The final and most powerful evidence, and recognition, of the Kingdom’s existence, arrives from the very same Royal Navy. In 1900 HMS Vulcan was sailing in the Mediterranean, and it made a stop in the very same Tavolara. The Captain invited on board the royal family, offering them a meal and taking a photo of the Bertoleoni. The picture had been exposed for decades at Buckingham Palace until a day when, for not well-known reasons, it was removed. And, as is the case of all proofs here mentioned, there is not any evidence at all about the stop of the HMS Vulcan at Tavolara, the dinner on board and the picture. Maybe is this lack of evidence the result of an Anglo-Italian pact against the Bertoleoni? We hope that future disclosure of top secret records could help us to understand it. At the moment, the story of Tavolara and its pretender kings seems to be more a legend than a real story, and today the kingdom of Tavolara exists only between the walls of the best restaurant on the isle. There, surely, you will eat as kings!

***
If you want to visit some of the places mentioned in this article, we will be glad to put you in contact with a tour operator specialized in trips to Sardinia. Write to marcelfarinelli@gmail.com 

22 d’ag. 2017

La curiosa història de l'illa-regne de Tavolara

Quan pensem en un illa, ens imaginem una terra “aïllada” en mig del mar. Però sovint una gran illa com és Sardenya, està circumdada de petits illots, amb la conseqüència que la mateixa insularitat queda encara més complexa, i els litorals encara més espectaculars i fascinants. Un d’aquests illots és Tavolara, a la costa oriental sarda, molt a prop de la ben coneguda Costa Esmeralda. L’illa és un tros de muntanya que s'aixeca improvisament des del mar casi deshabitada i sense edificis, a part dels dos restaurants i les dependències de la Marina Militar. A l’estiu hi arriben alguns turistes per fer excursions diàries, i cinèfils, quan a finals de juliol es fa el Festival del Cinema Italiano, amb la platja que es transforma en un cinema a l’aire lliure. Però, Tavolara té una història molt curiosa i interessant, entre cabres amb els dents d’or i una dinastia reial que en reivindica la sobirania. 

En el passat els mariners van fer servir l’illa per aprovisionar-se d’aigua i per caçar-hi les cabres, que però no tenien els dents d’or. La llegenda es va originar pel fet que, segons alguns, havien vist uns animals amb els dents grogs a dalt de la muntanya. En realitat, els dents no eren d’or, sinó que la coloració era causada per unes herbes que menjaven. Molt més interessant resulta la història del Regne de Tavolara que, com els dents de les cabres, es quasi una llegenda.

A Tavolara, a principi del vuit-cents, es va instal·lar una família d'origen corsa. Eren els Bertoleoni, originaris de Bonifacio i que, alguns decennis abans que acabés el segle, s’havien traslladat a l’Illa de la Maddalena, davant de les costes de Gallura. Durant tot el segle XVIII en molts van abandonar Còrsega per anar a Sardenya, a causa de la inestabilitat política que va afectar l’illa entre el 1729 i el 1814. Durant tot aquest període, entre la revolta antigenovesa, l’ocupació francesa i les guerres napoleòniques, la societat corsa es va veure afectada per les repressions i les venjances, i en molts van escapar a Sardenya. Mentre les aigües entre Còrsega i Sardenya eren una frontera calent entre l’Imperi Francès i el Regne de Sardenya, aliat amb Gran Bretanya, els Bertoleoni prosperaren amb el contraban en les aigües de l'Estret de Bonifaci, “ocupant” alguns dels illots d'aquesta braç de mar. Els ramaders de Bonifacio sovint utilitzaven les illes de l’Estret de Bonifaci –dites illes intermèdies– per escapar a les autoritats genoveses, traslladant allí els ramats, i els Bertoleoni van seguir aquesta pauta, establint-se a Santa Maria, Soffi i, finalment, a Tavolara. En realitat existia un buit de poder, ja que no estava clar si aquests illots estaven sota sobirania sarda o francesa. Així que aquests pastors, mercants i contrabandistes, sota la guia de Giuseppe (1778-1849, rei de 1829 o 1833) i després del seu fill Paolo (1815-1886, rei des de 1845), reclamaren els drets sobre les illes que havien ocupat. Però, tenien en contra els reis de Sardenya.
Escut de familia Bertoleoni

Tot i així, els Bertoleoni obtingueren des de Carlo Alberto, rei de Sardenya entre 1831 i 1849, no només el reconeixement de la propietat de Tavolora, sinó una mena d’investidura regal. Existeixen diverses versions de l'encontre entre els dos, però pel que sembla el futur rei, durant un dels seus viatges a Sardenya, hauria desembarcat a Tavolara. Aquí s’hauria trobat amb Giuseppe, que li va demanar qui era. Carlo Alberto va respondre “el rei de Sardenya”, i Giuseppe va rebatre, “i doncs jo sóc el rei de Tavolara”. El anècdota fou suficient perquè els Bertoleoni consideressin provada la seva sobirania. Carlo Alberto confirmaria el reconeixement, fins i tot per escrit, durant els seus següents viatges a Sardenya.

Malgrat tot, el microestat va haver de fer front a les pretensions dels successors de Carlo Alberto, que desitjaven construir un far, i fer de l'illot propietat demanial. La pressió va augmentar desprès de la proclamació del Regne d’Itàlia (1861), fins que als anys ‘80 del segle XIX la meitat de l'illa era ja en mans de l'Estat italià. En aquest context, a la mort de Paolo I (1886) s'obrí una petita parèntesis republicana, en la qual els pocs habitants de l’illot es posaren sota la protecció del Regne d'Itàlia. A partir de llavors els descendents del Bertoleoni, davant de la impossibilitat de veure’s reconeguda la sobirania, van reclamar la legitima propietat de l'illa, fins que al 1962 la construcció d'unes instal·lacions militars, en part de la OTAN i en part de la Marina Militar Italiana, van obligar els seus pocs habitants a abandonar-la. Avui Tavolara no és un illot disputat, i els Bertoleoni han canviat els seus negocis. Ara no són més comerciants i ramaders, sinó propietaris d'un dels dos restaurants de l'illa, amb un nom que li assegura certament eclipsar la competència: ristorante da Tonino, il Re di Tavolara.


Carlo I Bertoleoni amb la familia.
És la foto que estaria exposada a Buckingham Palace
Què hi ha de veritat en aquesta història? No existeix cap prova del fet que els Bertoleoni hagin estat reconeguts com a sobirans, l’únic que és cert és que han estat propietaris de Tavolara. Segons els que n'han reconstruït la història –un periodista i un dels descendents de la família reial– tota la documentació, que asseguren d'haver vist, hauria desaparegut durant el règim feixista. En realitat, Tavolara en la documentació oficial no figurava entre les possessions del Regne de Sardenya, un buit legal que ha donat pas a aquest reialme lil·liputenc, reconegut en passat per la International Micropatrology Society (associació existida entre els anys setanta i vuitanta del segle XX). Hi han altres atestacions de l'existència d'aquest regne. En la Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana (vol. LIX, Espasa-Calpe, Madrid, 1928, p. 955), l'entrada Tavolara explica l'historia del petit estat (que anomena Tavolazzo), i del seu reconeixement per part del rei de Sardenya. Un fet que recorda molt el famós conte de Jorge Luís Borges (1899-1986) Tlön, Uqbar Orbius Tertius, en el qual un país misteriós existia únicament en una versió apòcrifa de la Encyclopedia Brittanica. De fet, a una verifica a altres enciclopèdies, Tavolara no existeix. A més a més, segons un dels últimes descendents de la família “reial”, una ulterior prova de la seva existència és el reconeixement implícit per part britànica. L’any 1896 viatjava pel Mediterrani l'HMS Vulcan, que va fer etapa a l'illot. En aquella ocasió el capità del vaixell hauria ofert un dinar a la família reial, de la qual una foto estaria exposada a Buckingham Palace. Però, en el cas de Tavolara, el condicional és obligatori, i el petit reialme avui existeix només entre les taules del millor restaurant de l’illa. 

***

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialitzat en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.

22 de jul. 2017

The Mines of Sardinia. Tourism with History

The abandoned mine of Nebida
Sardinia is a tourist destination, a vacancy island, and so it seems condemned to be reminded just on summertime. When hot arrives, everyone dreams to escape to a paradise beach that, for all those who do not live in an island, could be placed only on an isle. In the very same moment I am writing this article, coming home on a train that goes from Sitges to Barcelona, after a working day, the girl just in front of me is reading a book. It is titled Mi Isla (Elisabet Benavent, Suma, 2016), my Island in Spanish. The cover image represents a small islet with two palm trees, the iconic image of the desert circle island. She, I have no doubt, is planning to escape on it.

But on an island there is more than beautiful beaches. This is true in particular for Sardinia where, far from swimsuits and sunscreens, there are a lot of interesting places to see, thanks to its long history. One of them, that common tourists will never think to visit, are the abandoned mines.

The mines of Sardinia
Since late Middel Ages, Sardinia was rich in metals and minerals. So rich, that one of the main reasons that drove here conquerors from the surroundings continents was the chance to exploit the underground resources of the island. So much they were exploited, that today only few traces of raw material remained in the subsoil. The extractive activity was particularly intense in the Middle Ages, but then it decreased from the 15th to 19th century. During this century, the activity begun to increase, in search for resources useful for the Industrial Revolution. One of them was carbon, so much valuable in a country as Italy, poor of any fossil combustible or primary resources. So, during the last twenty years of the 19th century, many extractive activities were set up in Sardinia, not only to extract carbon but also other materials. Such extractive activity reached its highest point during the Fascist regime, when the country tried to achieve autarchy. During the ’50 and the ’60, many mines were closed, and today a little of them remained, as a souvenir of the past: the ruins of the abandoned facilities, and a few miners who are still fighting to maintain opened the surviving activities, that are carbon extraction and the production of aluminium. The whole sector was, and still is, in the hands of non-island entrepreneurs.

What remains are the old mining buildings. From 2001 onwards they are part of the Parco Geominerario, Storico e Ambientale della Sardegna, a public institution that has the mission to restore the mines and to keep the sites available for visitors. But, due to low budget and an objective lack of political interests, the institution is not working as it was expected. Some mining sites are abandoned and decadents, a truly post-industrial landscapes in a naturalistic environment, which will leave you literally breathless.

L'Argentiera
Is the case of l’Argentiera, a small hamlet a few km from the town of Alghero, that was a working silver mine until 1963. The village is placed in a small bay along the north-west coast of Sardinia, surrounded by rocky cliffs. The extracted material was carried on boat to the Italic peninsula, and so there were no direct benefits for the locals. For them there were only the devastation of the landscape and the chance to do a hard and extremely tiring job. The same pattern could be found in Bugerru, Masua or Montevecchio, in the south-east region of Sulcis-Iglesiente, where are concentrated most of the Sardinian mines. Here the extracted material were carried on cargo boats using tunnels that, from the deep underground, ended with a hole on the rocky cliffs along the coastline.

Piscinas. Photo by Ornella Locatelli
Today a visit to l’Argentiera or Masua, followed by a bath in beaches where the sand still keeps the metallic tonality result of the year of mining, it is a much more interesting experience compared to the overwhelming massified beaches of the Costa Smeralda or the Pelosa – so much advised by generic tourist operators. Another breathtaking place to see is the abandoned mine of Montevecchio, that lays in the middle of a unique environment. Visitors can enter in the facilities, safely guided by a local guide. In the area, in a place called Piscinas, there are the highest sands dune in Europe, so big and so yellow that the sensation is to be in the middle of a desert. But you are just a few metres from the shoreline. The beaches of Piscinas are hard to reach, you must pass through the abandoned mines and the ancients dwellings of the miners, driving in road that seems completely abandoned. Recently, some tourists complained about the lack of internet connection, which prevented them from using their cell phone. But, having an absolutely unique spectacle as a background, I assure you that you will not suffer from isolation.

The miners of Bugerru
The mine’s route is not the expirience that common tourists are looking for. Visitng the mines is to coming into contact with a recent past, exploring hidden and fascinating places of Sardinia. But it is also the way to understand the tragic history of this island, depredated of its natural resources to feed the industrial development of northern Italy. Most of the miners came from the Italic peninsula, but many were former shepherds who were expelled from the inner mountain of Sardinia, when here the commom use of the soil begun to be changed for the private proprety. Those who did not have the strenght or the money to impose themselves as landowners, could only have the chanche to dig down into the island subsoil, before leaving definitly the island. Miners with a past as shepherds, who worked in an inhuman conditions, even forced to live in hamlets where all, from the houses to the shops, were proprety of the mine’s owner. He had an easy buisness, since with the money that the workers paid for the rent or to buy food, it recovered the misery that had given them as salary. The first general strike in Italy broke out in solidarity with the brutal repression suffered by the workers of the Bugerru mine, who peacefully protested against the modification of working hours. In front they had the army, who shot. The result was four miners killed and 11 wounded.

Visiting the Sardinian mines is a way to avoid the clichés of the enchanted island, where everything is idyll and unconcerned, and to understand how, here, there has been history, not just secondary episodes, but events capable to influence that of the continent.


***


If you want to visit some of the places mentioned in this article, we will be glad to put you in contact with a tour operator specialized in trips to Sardinia. Write to marcelfarinelli@gmail.com.