15 d’oct. 2017

Tavolara, an almost kingdom islet

When we think about an island, we usually imagine a landmass isolated in the middle of a vast sea. But sometimes islands, especially big islands, are not so alone, they have islets around them and this reduces their isolation. These near islands could be used, in some cases, as stepping-stones, leading to the continent, or another big island, whilst in the past served as refuges for privateers and smugglers, or as imperial outposts. Today, they are part of the landscape – and seascape – that attracts so many tourists.


This is the case of Sardinia and the little islands that surrounded it. One of the many is Tavolara, in the east side of Sardinia, nearby the so called Emerald Coast. The islet has an extension of almost 6 square kilometres, quite all occupied by a mountain 1.854 feet high, with steep cliffs, and there are only a small plain with a beach in the west coast, and another small harbour in the west. It is uninhabited during most of the year, and the only constructions are two restaurants, opened only in summer, few houses, a lighthouse and some facilities of the Marina Militare Italiana and NATO. By May tourists begin to arrive, from mainland Sardinia, for daily excursions, and at the end of July many come at the Festival del Cinema Italiano, a film festival, in which the only beach of the island is turned into an open-air cinema. Anyway, Tavolara has a peculiar history, with gilt-toothed goats and a royal dynasty that has been claiming their rights on the islet for decades. 



During the past, Tavalora – apart for smugglers and privateers – was used by sailors as a reserve of water, and for hunting the goats, that, for sure, had not any gold in their mouth. The origin of this legend is the seaweed and lichen that the goats usually eat, that causes the yellow pigmentation of the animals’ teeth. Much more interesting is the history of the Kingdom of Tavolara which, as the goats’ precious teeth, is almost a legend.

At the beginning of the 19th century a family moved to Tavolara. They were the Bertoleoni family, coming from Bonifacio in Corsica, where they had lived as shepherds, sailors and merchants, since they moved to the island of La Maddalena, in the waters between Corsica and Sardinia. During the 18th century many left Corsica for Sardinia, escaping from the political instability that characterized Corsican society between 1729 and 1814. In this period the population faced a revolt against Genoa (1729-1769), who ruled the island since XV century, followed by the French occupation, started in 1769. French presence was considered temporary, until the Genoese could be able to restore their authority, but this never happened, and during the French Revolution the island was merged with France (1789). After a four years’ association with the British Empire, the so called Anglo-Corsican Kingdom (1794-1796), finally Corsica returned in French hands. Those events, and the consequences of the Napoleonic Wars, compelled many Corsicans to find their way in Sardinia.


While the Strait of Boniface was a front line between the French Empire and the Kingdom of Sardinia, allied with the British, the Bertoleoni prospered by smuggling in the waters between Corsica and Sardinia. They find a very strategic position to manage their familiar business: the islets between Corsica and Sardinia, which they literally occupied. The islands were used by shepherds who lived in the region of Bonifacio, in south Corsica, to escape from the Genoese, and then French, authorities. Bringing their cattle there was a way to avoid taxes and fees, and to illegally sell the animals in Sardinia. Bertoleoni did more than a seasonal stay in one of the many islets, they establish themselves in the isles of Santa Maria, Soffi and, finally, Tavolara. And they began claiming property, and sovereignty, upon them. Bertoleoni could do it due to a legal vacuum, because many of the near islands of Corsica and Sardinia were not mentioned in any international treaty signed to establish the sovereignty of the Savoia family (who obtained Sardinia in 1718) and France. Since they were no man’s land, the Bertoleoni tried to be recognized as kings of Tavolara, first under the leadership of Giuseppe (1778-1849, “king” between 1829 to 1833), then with Paolo (1815-1886, “king” from 1845) and finally with Carlo. But they had to face the opposition of the kings of Sardinia.

The Bertoleoni's coat of arms

According to the descendent of the Bertoleoni, their property rights were recognized by Carlo Alberto of Savoia, king of Sardinia in 1831-1849, who moreover recognized the sovereignty of Giuseppe. Both monarchs met on the island of Tavolara, where Carlo Alberto disembarked during a trip in Sardinia. There are several versions of the story, but when Bertoleoni, who was in his estate, approached him, he fiercely asked “who are you?” Carlo Alberto answered “I’m the King of Sardinia”, and in response Bertoleoni exclaimed “thus, I am the king of Tavolara”. This was, for the descendants of Giuseppe, a pact between two gentlemen that proves the recognition of their status of kings. Carlo Alberto would have paid other visits to Tavolara, and even acknowledged the sovereignty of the Bertoleoni with an official document.

In spite of this, the micro state had to face the opposition of the heirs of Carlo Alberto, who wanted to build a lighthouse on the top of Tavolara, and other naval facilities. Other Sardinian families too were claiming property on parts of the island. Pressures grew after the Kingdom of Sardinia was merged into the Kingdom of Italy (1861), and by the ends of the 19th century half of the island was sold or transformed in State property. Meanwhile, fishermen from the Isle of Ponza, a tiny Italian island in the southern Tyrrhenian Sea, begun to use the island as a seasonal base for their activities, with some families even established here. After the death of the king Paolo I (1886), a little revolution overthrew the monarch, and a republic was established. The inhabitants of Tavolara, freed from the Bertoleoni, placed themselves under the protection of the Kingdom of Italy. Monarchy was later restored, but in the new context the islet-realm was every day more unfeasible, thus the descendants of Paolo I changed their strategy. They kept a part the sovereignty dispute, even if the heirs of Paolo I continued to call themselves “kings”, and concentrated their efforts more in their right as landowners (meanwhile, part of the island had fallen in the hands of another family, the Marzano from Naples). The dispute lasted decades, until in 1962 the extensions of the military facilities forced the few inhabitants to leave the isle for mainland Sardinia. Today Tavolara is not a disputed island, and the Bertoleoni changed their family business. No longer are they shepherds and merchants, but owners of the tiny strip of land, called spalmatore di terra, where the only beaches, civil port facilities and restaurants lay. One of the two is called Ristorante da Tonino, il Re di Tavolara, and the very same name makes sure that there is not much to do for the Bertoleoni’s commercial rivals. Tonino, or Antonio I, is the actual “king”.

How much reality there is in this story? The existence of the kingdom is not proved by any documentary evidence. According to the authors of the most important book about the Tavolara kings – a journalist and one descendant of the royal family – all documentation was destroyed by Italian authorities during the Fascist dictatorship. The authors have no doubts about the truthfulness of the story, because they saw all the authentic documents before their mysterious disappearance. At this moment, the only demonstrable fact is that the Bertoleoni had been landowners of the island, and today they possess only a small part of it.


Carlo I and his family. The photo, according to Bertoleoni's
descendant, was exposed at Buckingham Palace
Otherwise, there are more elements that, according to the actual pretenders at the king’s title, proved the existence of their dreamed realm. The kingdom was recognized by the International Micropatrology Society, an organization which today no longer exists, and it is mentioned in the Enciclopedia Ilustrada Europeo-Americana (vol. LIX, Espasa-Calpe, Madrid). An entry of the publication talks about the State, and even if it wrongly called Tavolazzo, the encyclopaedia contains even the story of the recognition by Carlo Alberto. It reminds so closely the well-known tale of Jorge Luis Borges (1899-1986) Tlön, Uqbar, Orbius Tertius, in which a mysterious country existed only in a bootleg copy of the British Encyclopaedia, published in South America. And, as in Borges tale, Tavolara does not exist in any other encyclopaedia than the Eruopeo-Americana.


The final and most powerful evidence, and recognition, of the Kingdom’s existence, arrives from the very same Royal Navy. In 1900 HMS Vulcan was sailing in the Mediterranean, and it made a stop in the very same Tavolara. The Captain invited on board the royal family, offering them a meal and taking a photo of the Bertoleoni. The picture had been exposed for decades at Buckingham Palace until a day when, for not well-known reasons, it was removed. And, as is the case of all proofs here mentioned, there is not any evidence at all about the stop of the HMS Vulcan at Tavolara, the dinner on board and the picture. Maybe is this lack of evidence the result of an Anglo-Italian pact against the Bertoleoni? We hope that future disclosure of top secret records could help us to understand it. At the moment, the story of Tavolara and its pretender kings seems to be more a legend than a real story, and today the kingdom of Tavolara exists only between the walls of the best restaurant on the isle. There, surely, you will eat as kings!

***
If you want to visit some of the places mentioned in this article, we will be glad to put you in contact with a tour operator specialized in trips to Sardinia. Write to marcelfarinelli@gmail.com 

22 d’ag. 2017

La curiosa història de l'illa-regne de Tavolara

Quan pensem en un illa, ens imaginem una terra “aïllada” en mig del mar. Però sovint una gran illa com és Sardenya, està circumdada de petits illots, amb la conseqüència que la mateixa insularitat queda encara més complexa, i els litorals encara més espectaculars i fascinants. Un d’aquests illots és Tavolara, a la costa oriental sarda, molt a prop de la ben coneguda Costa Esmeralda. L’illa és un tros de muntanya que s'aixeca improvisament des del mar casi deshabitada i sense edificis, a part dels dos restaurants i les dependències de la Marina Militar. A l’estiu hi arriben alguns turistes per fer excursions diàries, i cinèfils, quan a finals de juliol es fa el Festival del Cinema Italiano, amb la platja que es transforma en un cinema a l’aire lliure. Però, Tavolara té una història molt curiosa i interessant, entre cabres amb els dents d’or i una dinastia reial que en reivindica la sobirania. 

En el passat els mariners van fer servir l’illa per aprovisionar-se d’aigua i per caçar-hi les cabres, que però no tenien els dents d’or. La llegenda es va originar pel fet que, segons alguns, havien vist uns animals amb els dents grogs a dalt de la muntanya. En realitat, els dents no eren d’or, sinó que la coloració era causada per unes herbes que menjaven. Molt més interessant resulta la història del Regne de Tavolara que, com els dents de les cabres, es quasi una llegenda.

A Tavolara, a principi del vuit-cents, es va instal·lar una família d'origen corsa. Eren els Bertoleoni, originaris de Bonifacio i que, alguns decennis abans que acabés el segle, s’havien traslladat a l’Illa de la Maddalena, davant de les costes de Gallura. Durant tot el segle XVIII en molts van abandonar Còrsega per anar a Sardenya, a causa de la inestabilitat política que va afectar l’illa entre el 1729 i el 1814. Durant tot aquest període, entre la revolta antigenovesa, l’ocupació francesa i les guerres napoleòniques, la societat corsa es va veure afectada per les repressions i les venjances, i en molts van escapar a Sardenya. Mentre les aigües entre Còrsega i Sardenya eren una frontera calent entre l’Imperi Francès i el Regne de Sardenya, aliat amb Gran Bretanya, els Bertoleoni prosperaren amb el contraban en les aigües de l'Estret de Bonifaci, “ocupant” alguns dels illots d'aquesta braç de mar. Els ramaders de Bonifacio sovint utilitzaven les illes de l’Estret de Bonifaci –dites illes intermèdies– per escapar a les autoritats genoveses, traslladant allí els ramats, i els Bertoleoni van seguir aquesta pauta, establint-se a Santa Maria, Soffi i, finalment, a Tavolara. En realitat existia un buit de poder, ja que no estava clar si aquests illots estaven sota sobirania sarda o francesa. Així que aquests pastors, mercants i contrabandistes, sota la guia de Giuseppe (1778-1849, rei de 1829 o 1833) i després del seu fill Paolo (1815-1886, rei des de 1845), reclamaren els drets sobre les illes que havien ocupat. Però, tenien en contra els reis de Sardenya.
Escut de familia Bertoleoni

Tot i així, els Bertoleoni obtingueren des de Carlo Alberto, rei de Sardenya entre 1831 i 1849, no només el reconeixement de la propietat de Tavolora, sinó una mena d’investidura regal. Existeixen diverses versions de l'encontre entre els dos, però pel que sembla el futur rei, durant un dels seus viatges a Sardenya, hauria desembarcat a Tavolara. Aquí s’hauria trobat amb Giuseppe, que li va demanar qui era. Carlo Alberto va respondre “el rei de Sardenya”, i Giuseppe va rebatre, “i doncs jo sóc el rei de Tavolara”. El anècdota fou suficient perquè els Bertoleoni consideressin provada la seva sobirania. Carlo Alberto confirmaria el reconeixement, fins i tot per escrit, durant els seus següents viatges a Sardenya.

Malgrat tot, el microestat va haver de fer front a les pretensions dels successors de Carlo Alberto, que desitjaven construir un far, i fer de l'illot propietat demanial. La pressió va augmentar desprès de la proclamació del Regne d’Itàlia (1861), fins que als anys ‘80 del segle XIX la meitat de l'illa era ja en mans de l'Estat italià. En aquest context, a la mort de Paolo I (1886) s'obrí una petita parèntesis republicana, en la qual els pocs habitants de l’illot es posaren sota la protecció del Regne d'Itàlia. A partir de llavors els descendents del Bertoleoni, davant de la impossibilitat de veure’s reconeguda la sobirania, van reclamar la legitima propietat de l'illa, fins que al 1962 la construcció d'unes instal·lacions militars, en part de la OTAN i en part de la Marina Militar Italiana, van obligar els seus pocs habitants a abandonar-la. Avui Tavolara no és un illot disputat, i els Bertoleoni han canviat els seus negocis. Ara no són més comerciants i ramaders, sinó propietaris d'un dels dos restaurants de l'illa, amb un nom que li assegura certament eclipsar la competència: ristorante da Tonino, il Re di Tavolara.


Carlo I Bertoleoni amb la familia.
És la foto que estaria exposada a Buckingham Palace
Què hi ha de veritat en aquesta història? No existeix cap prova del fet que els Bertoleoni hagin estat reconeguts com a sobirans, l’únic que és cert és que han estat propietaris de Tavolara. Segons els que n'han reconstruït la història –un periodista i un dels descendents de la família reial– tota la documentació, que asseguren d'haver vist, hauria desaparegut durant el règim feixista. En realitat, Tavolara en la documentació oficial no figurava entre les possessions del Regne de Sardenya, un buit legal que ha donat pas a aquest reialme lil·liputenc, reconegut en passat per la International Micropatrology Society (associació existida entre els anys setanta i vuitanta del segle XX). Hi han altres atestacions de l'existència d'aquest regne. En la Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana (vol. LIX, Espasa-Calpe, Madrid, 1928, p. 955), l'entrada Tavolara explica l'historia del petit estat (que anomena Tavolazzo), i del seu reconeixement per part del rei de Sardenya. Un fet que recorda molt el famós conte de Jorge Luís Borges (1899-1986) Tlön, Uqbar Orbius Tertius, en el qual un país misteriós existia únicament en una versió apòcrifa de la Encyclopedia Brittanica. De fet, a una verifica a altres enciclopèdies, Tavolara no existeix. A més a més, segons un dels últimes descendents de la família “reial”, una ulterior prova de la seva existència és el reconeixement implícit per part britànica. L’any 1896 viatjava pel Mediterrani l'HMS Vulcan, que va fer etapa a l'illot. En aquella ocasió el capità del vaixell hauria ofert un dinar a la família reial, de la qual una foto estaria exposada a Buckingham Palace. Però, en el cas de Tavolara, el condicional és obligatori, i el petit reialme avui existeix només entre les taules del millor restaurant de l’illa. 

***

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialitzat en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.

22 de jul. 2017

The Mines of Sardinia. Tourism with History

The abandoned mine of Nebida
Sardinia is a tourist destination, a vacancy island, and so it seems condemned to be reminded just on summertime. When hot arrives, everyone dreams to escape to a paradise beach that, for all those who do not live in an island, could be placed only on an isle. In the very same moment I am writing this article, coming home on a train that goes from Sitges to Barcelona, after a working day, the girl just in front of me is reading a book. It is titled Mi Isla (Elisabet Benavent, Suma, 2016), my Island in Spanish. The cover image represents a small islet with two palm trees, the iconic image of the desert circle island. She, I have no doubt, is planning to escape on it.

But on an island there is more than beautiful beaches. This is true in particular for Sardinia where, far from swimsuits and sunscreens, there are a lot of interesting places to see, thanks to its long history. One of them, that common tourists will never think to visit, are the abandoned mines.

The mines of Sardinia
Since late Middel Ages, Sardinia was rich in metals and minerals. So rich, that one of the main reasons that drove here conquerors from the surroundings continents was the chance to exploit the underground resources of the island. So much they were exploited, that today only few traces of raw material remained in the subsoil. The extractive activity was particularly intense in the Middle Ages, but then it decreased from the 15th to 19th century. During this century, the activity begun to increase, in search for resources useful for the Industrial Revolution. One of them was carbon, so much valuable in a country as Italy, poor of any fossil combustible or primary resources. So, during the last twenty years of the 19th century, many extractive activities were set up in Sardinia, not only to extract carbon but also other materials. Such extractive activity reached its highest point during the Fascist regime, when the country tried to achieve autarchy. During the ’50 and the ’60, many mines were closed, and today a little of them remained, as a souvenir of the past: the ruins of the abandoned facilities, and a few miners who are still fighting to maintain opened the surviving activities, that are carbon extraction and the production of aluminium. The whole sector was, and still is, in the hands of non-island entrepreneurs.

What remains are the old mining buildings. From 2001 onwards they are part of the Parco Geominerario, Storico e Ambientale della Sardegna, a public institution that has the mission to restore the mines and to keep the sites available for visitors. But, due to low budget and an objective lack of political interests, the institution is not working as it was expected. Some mining sites are abandoned and decadents, a truly post-industrial landscapes in a naturalistic environment, which will leave you literally breathless.

L'Argentiera
Is the case of l’Argentiera, a small hamlet a few km from the town of Alghero, that was a working silver mine until 1963. The village is placed in a small bay along the north-west coast of Sardinia, surrounded by rocky cliffs. The extracted material was carried on boat to the Italic peninsula, and so there were no direct benefits for the locals. For them there were only the devastation of the landscape and the chance to do a hard and extremely tiring job. The same pattern could be found in Bugerru, Masua or Montevecchio, in the south-east region of Sulcis-Iglesiente, where are concentrated most of the Sardinian mines. Here the extracted material were carried on cargo boats using tunnels that, from the deep underground, ended with a hole on the rocky cliffs along the coastline.

Piscinas. Photo by Ornella Locatelli
Today a visit to l’Argentiera or Masua, followed by a bath in beaches where the sand still keeps the metallic tonality result of the year of mining, it is a much more interesting experience compared to the overwhelming massified beaches of the Costa Smeralda or the Pelosa – so much advised by generic tourist operators. Another breathtaking place to see is the abandoned mine of Montevecchio, that lays in the middle of a unique environment. Visitors can enter in the facilities, safely guided by a local guide. In the area, in a place called Piscinas, there are the highest sands dune in Europe, so big and so yellow that the sensation is to be in the middle of a desert. But you are just a few metres from the shoreline. The beaches of Piscinas are hard to reach, you must pass through the abandoned mines and the ancients dwellings of the miners, driving in road that seems completely abandoned. Recently, some tourists complained about the lack of internet connection, which prevented them from using their cell phone. But, having an absolutely unique spectacle as a background, I assure you that you will not suffer from isolation.

The miners of Bugerru
The mine’s route is not the expirience that common tourists are looking for. Visitng the mines is to coming into contact with a recent past, exploring hidden and fascinating places of Sardinia. But it is also the way to understand the tragic history of this island, depredated of its natural resources to feed the industrial development of northern Italy. Most of the miners came from the Italic peninsula, but many were former shepherds who were expelled from the inner mountain of Sardinia, when here the commom use of the soil begun to be changed for the private proprety. Those who did not have the strenght or the money to impose themselves as landowners, could only have the chanche to dig down into the island subsoil, before leaving definitly the island. Miners with a past as shepherds, who worked in an inhuman conditions, even forced to live in hamlets where all, from the houses to the shops, were proprety of the mine’s owner. He had an easy buisness, since with the money that the workers paid for the rent or to buy food, it recovered the misery that had given them as salary. The first general strike in Italy broke out in solidarity with the brutal repression suffered by the workers of the Bugerru mine, who peacefully protested against the modification of working hours. In front they had the army, who shot. The result was four miners killed and 11 wounded.

Visiting the Sardinian mines is a way to avoid the clichés of the enchanted island, where everything is idyll and unconcerned, and to understand how, here, there has been history, not just secondary episodes, but events capable to influence that of the continent.


***


If you want to visit some of the places mentioned in this article, we will be glad to put you in contact with a tour operator specialized in trips to Sardinia. Write to marcelfarinelli@gmail.com. 

28 de juny 2017

Les mines de Sardenya. Turisme amb història

Una mina abandonada a Nebida
Sardenya és un indret turístic, una illa de vacances, i com a tal està condemnada a ser recordada només a l’estiu. Quan la calor s’apropa, tots els que no viuen a una illa somnien una escapada a platges paradisíaques, que per a tots els que són “continentals”, no pot no trobar-se a una illa. Ara mateix estic assegut a un tren de la línia R2, mentre torno de la feina i començo a escriure aquest article, i la noia al meu costat llegeix un llibre titulat Mi isla (Elisabet Benavent, Suma, 2016). Naturalment, a la portada hi ha un petit illot amb dues palmeres, la típica illa deserta. I ella, segur, hi està planejant la seva escapada.

Però a una illa hi ha molt més que platges. Això és veritat sobretot per Sardenya, on, lluny de banyadors i cremes solars, hi han coses molt interessants que el passat, degut a la llarga historia d’aquesta terra, ha deixat. Una d’aquestes coses, que a la majoria de turistes ni se’ls acudiria de visitar, són les mines abandonades.

Mapa de les mines a Sardenya
Sardenya era una terra rica de metalls, precisos i no, i de minerals, fins fa relativament poc. Tan rica que un dels atractius pels pobles que, en el passat, la van voler conquerir – o van voler-ne conquerir només un tros – eren les riqueses del seu subsòl. I tan les van aprofitar que avui no ens en queden casi res. Particularment intensa fins a l’Edat Mitjana, l’extracció va minvar des del segle XV fins al XIX, quan va reprendre a la recerca del minerals útils en la era industrial. El carbó va ser una d’aquestes riqueses, molt valorada a Itàlia, pobra de casi tot el que servia per fer la revolució industrial. Així durant els darrers vint anys del segle van sorgir, a Sardenya, diverses activitats extractives – no només de carbó – que van ser molt actives durant tot el règim feixista. La majoria, però, va tancar durant els anys 50 i 60, i avui queda poc i res: els signes al territori i alguns miners que lluiten per mantenir les activitats que sobreviuen, és a dir l’extracció del (poc) carbó i la producció de l’alumini. Tot era, i és, en mans d’empresaris i capitals no sards.

El que queda són els antics establiments. A partir del 2001 estan reunits en el Parco Geominerario, Storico e Ambientale della Sardegna, una institució que els hauria de recuperar per als visitants, i que, per problemes de finançament o pel poc interès dels polítics, fa fatiga a funcionar. Alguns establiments són abandonats i en decadència, autèntics paisatges post industrials en mig d’un entorn natural que deixaria qualsevol espectador bocabadat. 


L'Argentiera
És el cas de l’Argentiera, avui un poble minúscul a pocs quilometres de l’Alguer, activa fins l'any 1963. El centre sorgeix a una petita cala al llarg del litoral a nord de la ciutat catalanoparlant, circumdada de roques i penya segats. Aquí els vaixells carregaven el mineral per portar-lo directament als ports de la península italiana, sense que l’activitat extractiva aportés res al territori, a part la devastació i la possibilitat, per la població, de fer una feina dura i altament desgastant. El mateix patró es pot trobar a Bugerru, Masua o Montevecchio, altres mines a poca distància del mar, en la regió del Sulcis-Iglesiente, la més interessada per aquest fenomen. El mineral era directament embarcat cap al continent, a vegades carregat directament als vaixell des de galeries que, des de les profunditats del subsòl, desembocaven en els penya segats de la costa.


Piscinas. Foto di Ornella Locatelli
Avui vistar l’Argentiera o Masua, banyar-se a una platja on la sorra encara conserva la tonalitat peculiar donada pels residus dels minerals, és una experiència molt més interesant que no anar a les massificades platges de la Costa Esmeralda o de la Pelosa – tan publicitzada avui per Grimaldi Lines. O els establiments de Montevecchio, a sud oest de l’Illa, que es troben en mig d’un entorn literalment únic a Europa, i es poden visitar amb un guia. A prop,  a una localitat coneguda com Piscinas, es troben les dunes més grans de tot Europa que, amb una sorra de color groc, donen la sensació de trobar-se a dins d’un desert. La seves platges, a més, són poc freqüentades. Per arribar-hi, cal passar per unes carreteres, casi abandonades, que es feien servir per anar a les mines. Fa poc, algun turista es queixava de la falta de connexió internet, que l’impedia fer servir el seu mòbil, però, davant d’un espectacle absolutament únic, us asseguro que no patireu la incomunicació.

Miners de Bugerru.
El de les mines no és el sòlit circuit que busquen els turistes. També queda una mica lluny del que busquen la majoria dels catalans, que desitgen sobretot visitar l’Alguer a la recerca de la seva catalanitat, sovint amagada. Visitar les mines és entrar en contacte amb un passat recent, amb uns indrets fascinants i poc freqüentats. És també una manera per entendre la tràgica història d’aquesta terra, depredada dels seus recursos naturals pel benefici del desenvolupament industrial del nord Itàlia, i de la seva gent. Alguns venien de la península, però molts eren antics pastors expulsats de les regions internes, quan aquí es va substituir l'ús comú de la terra amb la propietat privada. Als que no tenien la força o els diners per fer-se propietaris quedava, abans d’emigrar, la opció de  ficar-se en les entranyes de l’illa. Miners amb passat de pastors, que treballaven en condicions inhumanes, i que estaven fins i tot obligats a viure en vilatges on tot, des de les cases fins als pocs establiments comercials, eren del propietari de la mina. Aquest tenia un negoci fàcil, ja que amb els diners que els operaris pagaven pel lloguer o per comprar aliments, recuperava el misèrrim sou que els havia donat. La primera vaga general a Itàlia va esclatar en solidaritat a la brutal repressió que van patir el obrers de la mina de Bugerru, que pacíficament protestaven en contra de la modificació de l’horari de treball. Al davant tenien l’exèrcit, que va disparar fent 4 morts i 11 ferits.

Visitar les mines sardes és una manera de defugir del tòpic de l’illa encantada, on tot és idil·li i despreocupació, i d’entendre com, també aquí, hi ha hagut història, i no només episodis secundaris, sinó esdeveniments capaços  d’influir en aquella del continent.  


Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialista en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.



28 d’abr. 2017

Sa Die de sa Sardigna, festa (poc) nacional

Murales dedicat a la revolta antifeudal i antipiemontesa,
 Orgosolo
El 28 d’abril és sa die de sa Sardigna, la festa nacional del poble sard. La festivitat és un d’aquells esdeveniments que s’inclouen en el camp de les polítiques de l’ús i gestió de la memòria històrica. És a dir, es tracta d’una celebració en la qual la política juga un rol fonamental, sobretot en la definició del caràcter i del contingut de la festivitat. O millor dit hauria de jugar, ja què a Sardenya les forces polítiques, i en part els intel·lectuals, cada any demostren una certa incomoditat davant de com celebrar-la.

La festivitat es va introduir l’any 1993, quan el sistema polític que havia regit Itàlia per cinquanta anys, l’anomenada Primera República, va caure deixant molts partits i molts polítics sense una sòlida legitimació. Temps per inventar un nou marc, i llavors a tot Itàlia es registra un èxit, impensable abans, dels nacionalismes sub-estatals, en primer lloc la Liga Nord i el seu projecte de secessió de la Padania (Nord Itàlia). A Sardenya, on aquests tipus de moviments havien fet els primers passos l’endemà de la Gran Guerra, va haver-hi una generalització de la retòrica sardista, i molts dels que havien militat en partits com la Democràcia Cristiana, van migrar cap a formacions autonomistes. A més, entre 1984 i 1989 la regió havia estat governada, en minoria, pel Partit Sard d’Acció, expressió històrica del sardisme, amb la promesa de portar l’illa cap a la independència. No se’n va fer res, i el mateix President de la Regió, Mario Melis, fou acusat de formar part d’un complot separatista, una acusació que, en el seu cas, va acabar en un no res. La conseqüència d’un tal context fou, per part del Govern regional, declarar el 28 d'abril festa nacional sarda, per aprofitar del vent nacionalista i establir així una nova legitimitat política.

La data vol celebrar un moment de gran tensió entre l’illa i el continent al qual estava políticament lligada dels del 1720, és a dir els territoris que els Savoia controlaven a Itàlia. Breument: l’Exèrcit francès, l’any 1793, intentà envair l’illa, i davant dels preparatius a Còrsega, l’aparell estatal, controlat per aristòcrates piemontesos, no mou ni un dit. Llavors, la classe dirigent sarda va reunir el Parlament, institució heretada de la Corona d’Aragó, per organitzar la defensa de l’illa. Es formaren milícies populars, sobretot a Càller, comandades per la petita i mitjana noblesa local, i aquestes pogueren fer front a la invasió franc-corsa, en la qual Napoleó tingué el seu bateig del foc. La victòria galvanitzà els sards, i el Parlament va començar a pretendre un canvi en la gestió de l’illa, exigint que el respecte dels privilegis del Regne i l’exclusivitat dels encàrrecs, virrei inclòs, pels sards. El Parlament decidí enviar una delegació per plantejar les qüestions al rei, que fou però ignorada per aquest. Així començava un procés revolucionari, que des d’una protesta formal, acabà amb l’intent d’abolir el règim feudal i de convertir Sardenya en una república germana de França. En aquest marc, el 28 d’abril de 1794, desprès que els Savoia van condecorar els piemontesos, i no els sards, per la defensa de l’illa, i desprès el rebuig de les requestes avançades pel Parlament, a Càller va esclatar la indignació: tots els piemontesos foren expulsats de Sardenya. Mai havia passat una fet similar, i fins i tot el virrei tingué que embarcar-se a Càller, tot i que en realitat fou acollit per la comunitat de l’illot de la Maddalena, entre Còrsega i Sardenya, amb altres grans dignitaris.

Giovanni Maria Angioy
El procés revolucionari, que va durar tres anys, es va acabar quan la part més moderada dels revolucionaris, que no qüestionaven ni la monarquia ni els Savoia, es va espantar davant del fet que els sectors més radicals, desprès d’un altra jornada revolucionària a Càller (6 de juliol de 1795), s’imposaren com líders del procés. Així que, per evitar l’abolició del feudalisme i la conversió en república, van fer pinya amb els grans feudataris i els Savoia i, l’any 1796, van aixafar les tropes fidels als sectors més radicals, que guiades pel jutge de la Reial Audiència Giovanni Maria Angioy, marxaven cap a Càller. A Sardenya començava ja la restauració i l’any 1798, quan a Torí hi entraven els francesos i es proclamava la república, la part més moderada dels revoltats s'afanyava per acollir la Cort savoienca. En el fons, sense la part continental, els territoris control·lats pels Savoia es reduïen a la sola Sardenya, i així aquests sectors de la classe dirigent veien ampliar-se les seves possibilitats d'obtenir càrrecs administratius i de jugar un rol important en la Cort. En canvi, però, la societat illenca quedarà atrapada, fins com a mínim la meitat del segle XIX, a uns models obsolets, com el feudalisme.

Doncs, el 28 d’abril seria la celebració d’aquesta plantada de cara dels sards davant dels Savoia, el feudalisme i la condició de subjecció des d’un poder continental. En teoria, perquè encara avui costa que aquesta data sigui celebrada de forma unànime, o que sigui sentida per la població com, per exemple, la Diada a Catalunya. En molts casos, passa desapercebuda, i no és només per la recent decisió d’instituir la festa, hi ha més. En gran part la mateixa classe política en fa un ús ambigu, en el sentit que cada any, en compte de promoure unes celebracions lligades a la identificació sarda, a la cultura de l’illa o al seu fet diferencial respecte al continent, obvia aquest temes, casi evitant les manifestacions d’orgull nacional. Com s’obvia el què recorda: quan els sards intentaren canviar el tipus de lligam, de dependència política, que tenien amb el continent. En canvi, cada any es dedica la festivitat a temes que hàbilment eviten referir-se massa directament als fets que es volen celebrar. L’any passat el drama dels migrants, aquest Giorgio Asproni, polític del segle XIX que, per molt que fos crític cap a la unificació italiana, no posava en dubte el lligam entre Sardenya i la península.

Giovanni Maria Angioy entra a Sàsser,
Giuseppe Sciuti, Palazzo Provinciale, 1879
En definitiva, la classe política sarda demostra aquí tota la ambigüitat d’una classe que, a partir dels anys de la Gran Guerra, ha intentat jugar la carta del nacionalisme sub-estatal, sense però mai voler-se definir nacionalista del tot. Pels primers sardistes, com Emilio Lussu o Camillo Bellieni, Sardenya era una nació avortada, que necessitava autonomia però que havia perdut la seva ocasió de ser independent. I, amb aquesta ambigua línia, la política, i en part la cultura, mai han donat una resposta exhaustiva a la pregunta: nació o un illa italiana? Per tant, les polítiques de la memòria a Sardenya resulten ambigües, i la celebració no és ni una mostra oficial d’orgull nacional sard, ni arriba a ser una reivindicació del paper de l’illa en el procés d’unificació d’Itàlia. Per aquest motiu, també aquest any, les celebracions seran poc sentides per la població, i es reduiran en un acte auto referencial pel Govern regional. Quina diferència amb un 11 de setembre, que en definitiva no deixa de ser el record d’una derrota que, en mans de la classe política catalanista, s’ha convertit en una celebració densa de significat patriòtic, reivindicatiu e identitari. Aquestes, i altres, són les coses que, més enllà del mar, separen Catalunya de Sardenya. 

12 de des. 2016

Antoni Simon Mossa. Un intel·lectual sard entre arquitectura i política



Antoni Simon Mossa
Antoni Simon Mossa (1916-1971) va ser una figura polièdrica. Exponent d'una família algueresa que, des del segle XVIII, havia estat protagonista de la política local i, durant el Trienni revolucionari sard (1794-1796), havia liderat el partit filo-francès, és una de les figures més rellevants de la política sarda de la postguerra. Estudiant d'arquitectura, durant els anys 30 viu a Roma, on va conèixer, i portar a l'Alguer, Josep Pla. Els anys successiu a la fi del conflicte mundial és molt actiu com arquitecte, a l'Alguer en particular, on realitza uns hotels i unes cases particulars d'estil inconfusible. Vaig parlar d'aquesta figura, i de la seva relació amb l'Alguer, en Història de l'Alguer, però ara mateix, quan es celebren els cent anys del seu naixement, em sembla el cas de publicar algunes pàgines, encara inèdites, del que serà el meu pròxim llibre (encara en work in progres!).


* * *

Al costat d'una brillant carrera com arquitecte, Simon Mossa era una figura que va protagonitzar el debat i la producció cultural a la Sardenya de la postguerra. En els articles publicats a La Gazzetta Sarda, La Nouva Sardegna o la revista Ichnusa, Mossa demostrava una extraordinària sensibilitat per la condició del poble sard, com també per la situació de tots els que es consideraven minories nacionals. No era l'unic, l'acompanyaven altres figures que, amb ell,  van marcar el discurs cultural del sardisme durant els primers decennis de la República Italiana. Aquests eren l'arqueòleg Giovanni Lilliu, que realitzava les primeres recerques sistemàtiques sobre la civilització nuràgica i, a partir dels seus descobriments, parlava d'una illa caracteritzada per la “constant resistencial sarda”, o sigui la contínua resistència als forasters. Li feia costat el jurista Antonio Pigliaru, que descrivia la societat pastoral illenca com auto-regulada mitjançant l'institut de la venjança, i estranya a qualsevol forma d'organització estatal. Als dos cal afegir l'antropòleg Michelangelo Pira, que criticava la falsa imatge del sard difosa a partir de l'antropologia de finals de segle XIX, i denunciava, amb argumentacions lingüístiques, la condició colonial de la relació amb Itàlia. D'aquests tres noms, Simon Mossa serà el quart, i portarà a les extremes conseqüències polítiques aquestes reflexions (Lilliu, 1971; Pigliaru, 1959, 1970; Pira, 1968, 1978).

Simon Mossa era un intel·lectual de relleu, fonamental per entendre l’evolució de la política, la cultura i la societat sarda en l’etapa de la postguerra, i del mateix sardisme (sobre aquest corrent polític, Farinelli 2015). L’arquitecte i polític analitzava la qüestió sarda amb una perspectiva Europea i, a mesura que el procés de descolonització progressava amb la proliferació de nous estats sobirans, en una perspectiva mundial. Malgrat això només al 1961 va entrar al PSd'A, del qual serà líder a partir del 1965, mantenint unes posicions independentistes i, sempre més, esquerranes. Una tal evolució el va portar des d'una primera fase en la qual no s'allunya gaire del què havia estat el sardisme dels anys vint, és a dir un moviment que, en el fons, es movia en una òptica regionalista, fins a arribar, durant els anys 60, a sostenir la necessitat de la independència. L'arquitecte arribava a aquestes conclusions a partir de l'anàlisi de la situació sarda i europea, en la qual veia una incongruència entre les fronteres estatals i aquelles que el definia “minories” i “comunitats nacionals”. Les primeres eren formades per grups de població que no compartien la nacionalitat de l’estat del qual formaven part, com els germanòfons a Alsàcia o al Sud Tirol, i que però podien comptar amb la protecció d’un estat-nació més enllà de la frontera, com Alemanya pels alsacians i Àustria pels tirolesos. Gràcies a aquesta característica, les minories nacionals tenien alguna forma de protecció. Al contrari les comunitats nacionals estaven dividides en més d’un estat, com els catalans i els bascos, o es trobaven completament englobades en un estat-nació, com sards i friülans a Itàlia. Les comunitats nacionals, doncs, no gaudien de cap protecció externa,  ja què no tenien un estat que pogués fer pressions per què es respectessin els drets lingüístics, culturals i polítics de tals grups humans. Llavors, les comunitats en aquesta condició, que l'arquitecte definia alternativament nacionals o ètniques, estaven sotmeses a un procés de “genocidi cultural i polític”. El sardista descrivia el procés com una cancel·lació/assimilació de la identificació minoritària per part d'aquella dominant, amb la imposició no només d'un idioma i d'una cultura diferent, sinó també de models econòmics.
El Faro, un dels hotels realitzats per Simon Mossa a l'Alguer
Just en aquells anys, un acord entre ell Govern central i les majors forces polítiques sardes portava a l'aplicació de l'anomenat Piano di Rinascita, amb el qual, a través del potenciament del turisme i de la introducció d'establiments per la transformació de productes petrolífers, es pensaven solucionar tots els problemes de la societat sarda. Simon Mossa, que com arquitecte treballarà en la trasformació de l'illa, i en particular de l'Alguer, en una destinació turística, era molt crític amb el Piano. L'intel·lectual sardista veia en la implantació de l'industria petroquímica un potent instrument per imposar un model econòmic que, amb la introducció d'activitats industrials controlades per capitals provinents del nord Itàlia, hauria comportat una relació colonial amb la península i la desarticulació de la cultura agropastoral.
Es tractava, sense dubte, de la denúncia més explícita de la relació colonialista Sardenya-Itàlia. (no existeix un recull exhaustiu dels seus escrits, pel seu pensament polític vegeu: AA. VV., 1965; Cambule, Giagheddu & Marras, 1984; Contu, 1982; Contu, 2004). 
Apartaments dibuixats per Simon Mossa, l'Alguer
L'arquitecte i militant estava sempre més influenciat per quant esdevenia arreu del món, i sobretot mirava als processos de descolonització com un exemple a seguir i un presagi del qué estava per passar a Europa. No és un cas que, a partir del 1961, va signar molts dels seus articles com Fidel perquè, tot i no ser marxista, veia la connexió entre la revolució cubana i la situació sarda (dues illes governades com a colònies, tot i que formalment no ho eren), i entre el Carib i el Mediterrània. Com per les illes centreamericanes, el mare nostrum era un espai amb un procés de descolonització en curs, en el qual Malta, Xipre i Algèria, com Jamaica, guanyaven la seva independència. També era un espai d'illes sotmès a un colonialisme menys directe, un control econòmic que doblegava la societat local als interessos de gran companyes, en majoria estatunidenques i europees, que imposaven un model econòmic basat en l’aprofitament dels recursos locals, ja siguin les mines de bauxita o el turisme a Jamaica o la canya d’azucar a Cuba, i que excloïa la població local de gran part dels beneficis d'aquestes activitats (Knight, 1990, pp. 193-306; Williams, 1984, 426-497). El paral·lel es fa encara més directe si pensem que, per indicar el conjunt de les comunitats nacionals a Europa que encara no s'havien alliberat, Simon Mossa utilitzava el concepte de “tercer món europeu”. A mesura que el seu compromís amb la política activa anava augmentant, aquest polièdric arquitecte va fundar el Moviment Independentista Revolucionari Sard (1964), menys que un moviment i més que un corrent intern del sardisme. Amb els temps va arribar a guanyar posicions dominants dins del partit, fins que la seva línia, analítica i política, arribà a ser majoritària l'any 1968. A aquelles altures, la possibilitat de solucionar la qüestió sarda dins de l'àmbit italià o de les institucions europees ja no era una opció:

Nosaltres demanem un reconeixement de la comunitat ètnica sarda tan a nivell internacional quant pel que fa el govern metropolità; tornem a afirmar solemnement el principi que Sardenya pertoca als sards i doncs ha de ser governada pels sards, en el marc d'aquella construcció de la Europa de les ètnies en la qual es farà justícia de les minories i les comunitats ètniques (Contu, 2004, p. 319).

La construcció d'una federació europea d'ètnies era el pas per dinamitar la Comunitat Econòmica Europea. Simon Mossa considerava la institució «una concentració de nacionalismes» o «un consorci de rics propietaris que esdevindran sempre més rics en contra dels pobles marginals, que es faran sempre més pobres», a la qual s'havia de substituir un «federalisme de les ètnies, dels pobles en contra dels estats». Hem arribat a l'esgotament del concepte de Giuseppe Mazzini d'una federació europea dels estats nacionals, que en el món bipolar de la guerra freda i en la Itàlia republicana perd tot el seu significat alliberador. Els sardistes dels anys seixanta i setanta, ja pensen en enderrocar l'Estat «perquè així serà possible per nosaltres, com per les altres comunitats ètniques, arribar a la reforma de l'estructura social a fora dels nacionalismes i dels dominis colonials» (Contu, 2004, p.320). Antoni Simon Mossa era, doncs, un nacionalista insular, i com a tal no considerava el independentisme com una forma de tancar-se endins, no interpretava la voluntat de separar-se que expressaven els sards com una forma d'aïllament o de reacció a la modernitat, que en una illa arriba sempre des de fora. En la seva concepció, la independència servia per unir l'illa amb la resta del món, i per conquerir la modernitat:

Fer a menys d'Itàlia esdevé per nosaltres una necessitat, en absolut. No tenim altres rutes per seguir. Nosaltres volem conquerir la independència per integrar-nos, no per separar-nos, des del món modern. I la decisió no pot ser que nostra, autònoma, conscient i decisiva. Nosaltres ens trobem en la mateixa posició d'aquells països del tercer món que, en les seves articulacions nacionals, ja han fet els primers passos cap a la independència. Però nosaltres ens hem quedat darrera, hem donat crèdit a l'Estat Italià. Hem perdut vint i més anys alimentant-nos amb les esperances i les promeses que mai s'han complert (Contu, 2004, p.321).


Bibliografia

 AA.VV. (1965). L'autonomia politica della Sardegna. Edizioni Sardegna Libera: Sàsser.

Cambule, A., Giagheddu, R. & Marras, G. (1984), Le ragioni dell'indipendentismo, Edizioni S'Iscola Sarda: Sàsser

Farinelli, M. A. (2015). "De 'abans sards, desprès italians' a 'Sardenya no és Itàlia'. Una panoràmica sobre el sardisme". Working Papers de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, 337 (2015): http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp337.pdf

Contu, G. (1982). Il federalismo in Sardegna. Un'alternativa perdente?, Altair: Càller.

Contu, G. (2004), Antonio Simon Mossa e il federalismo delle regioni e delle etnie, a Francioni, F. & Marras, G. (Eds). Antonio Simon Mossa. Dall'utopia al progetto. Condaghes: Càller, pp. 303-325.

Lilliu, G. (1971). La costante resistenziale sarda. Editrice Sarda Fossataro: Càller.

Knight, F. (1990). The Carribean. The Gensis of a Fragmented Nationalism. Oxford University Press: Oxford-Nova York.

Pira, M. (1968). Sardegna tra due lingue. Edizioni della Torre: Càller.

Pira, M. (1978). La Rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna, Giuffrè: Milà.

Pigliaru, A. (1959). La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico, Giuffrè, Milà.

Pigliaru, A. (1970). Il banditismo in Sardegna. La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico. Giuffrè: Milà.

Wiliams E. (1984), From Columbus to Castro. The Histrory of the Carribean, Vintage Books: Nova York.