22 de jul. 2017

The Mines of Sardinia. Tourism with History

The abandoned mine of Nebida
Sardinia is a tourist destination, a vacancy island, and so it seems condemned to be reminded just on summertime. When hot arrives, everyone dreams to escape to a paradise beach that, for all those who do not live in an island, could be placed only on an isle. In the very same moment I am writing this article, coming home on a train that goes from Sitges to Barcelona, after a working day, the girl just in front of me is reading a book. It is titled Mi Isla (Elisabet Benavent, Suma, 2016), my Island in Spanish. The cover image represents a small islet with two palm trees, the iconic image of the desert circle island. She, I have no doubt, is planning to escape on it.

But on an island there is more than beautiful beaches. This is true in particular for Sardinia where, far from swimsuits and sunscreens, there are a lot of interesting places to see, thanks to its long history. One of them, that common tourists will never think to visit, are the abandoned mines.

The mines of Sardinia
Since late Middel Ages, Sardinia was rich in metals and minerals. So rich, that one of the main reasons that drove here conquerors from the surroundings continents was the chance to exploit the underground resources of the island. So much they were exploited, that today only few traces of raw material remained in the subsoil. The extractive activity was particularly intense in the Middle Ages, but then it decreased from the 15th to 19th century. During this century, the activity begun to increase, in search for resources useful for the Industrial Revolution. One of them was carbon, so much valuable in a country as Italy, poor of any fossil combustible or primary resources. So, during the last twenty years of the 19th century, many extractive activities were set up in Sardinia, not only to extract carbon but also other materials. Such extractive activity reached its highest point during the Fascist regime, when the country tried to achieve autarchy. During the ’50 and the ’60, many mines were closed, and today a little of them remained, as a souvenir of the past: the ruins of the abandoned facilities, and a few miners who are still fighting to maintain opened the surviving activities, that are carbon extraction and the production of aluminium. The whole sector was, and still is, in the hands of non-island entrepreneurs.

What remains are the old mining buildings. From 2001 onwards they are part of the Parco Geominerario, Storico e Ambientale della Sardegna, a public institution that has the mission to restore the mines and to keep the sites available for visitors. But, due to low budget and an objective lack of political interests, the institution is not working as it was expected. Some mining sites are abandoned and decadents, a truly post-industrial landscapes in a naturalistic environment, which will leave you literally breathless.

Is the case of l’Argentiera, a small hamlet a few km from the town of Alghero, that was a working silver mine until 1963. The village is placed in a small bay along the north-west coast of Sardinia, surrounded by rocky cliffs. The extracted material was carried on boat to the Italic peninsula, and so there were no direct benefits for the locals. For them there were only the devastation of the landscape and the chance to do a hard and extremely tiring job. The same pattern could be found in Bugerru, Masua or Montevecchio, in the south-east region of Sulcis-Iglesiente, where are concentrated most of the Sardinian mines. Here the extracted material were carried on cargo boats using tunnels that, from the deep underground, ended with a hole on the rocky cliffs along the coastline.

Piscinas. Photo by Ornella Locatelli
Today a visit to l’Argentiera or Masua, followed by a bath in beaches where the sand still keeps the metallic tonality result of the year of mining, it is a much more interesting experience compared to the overwhelming massified beaches of the Costa Smeralda or the Pelosa – so much advised by generic tourist operators. Another breathtaking place to see is the abandoned mine of Montevecchio, that lays in the middle of a unique environment. Visitors can enter in the facilities, safely guided by a local guide. In the area, in a place called Piscinas, there are the highest sands dune in Europe, so big and so yellow that the sensation is to be in the middle of a desert. But you are just a few metres from the shoreline. The beaches of Piscinas are hard to reach, you must pass through the abandoned mines and the ancients dwellings of the miners, driving in road that seems completely abandoned. Recently, some tourists complained about the lack of internet connection, which prevented them from using their cell phone. But, having an absolutely unique spectacle as a background, I assure you that you will not suffer from isolation.

The miners of Bugerru
The mine’s route is not the expirience that common tourists are looking for. Visitng the mines is to coming into contact with a recent past, exploring hidden and fascinating places of Sardinia. But it is also the way to understand the tragic history of this island, depredated of its natural resources to feed the industrial development of northern Italy. Most of the miners came from the Italic peninsula, but many were former shepherds who were expelled from the inner mountain of Sardinia, when here the commom use of the soil begun to be changed for the private proprety. Those who did not have the strenght or the money to impose themselves as landowners, could only have the chanche to dig down into the island subsoil, before leaving definitly the island. Miners with a past as shepherds, who worked in an inhuman conditions, even forced to live in hamlets where all, from the houses to the shops, were proprety of the mine’s owner. He had an easy buisness, since with the money that the workers paid for the rent or to buy food, it recovered the misery that had given them as salary. The first general strike in Italy broke out in solidarity with the brutal repression suffered by the workers of the Bugerru mine, who peacefully protested against the modification of working hours. In front they had the army, who shot. The result was four miners killed and 11 wounded.

Visiting the Sardinian mines is a way to avoid the clichés of the enchanted island, where everything is idyll and unconcerned, and to understand how, here, there has been history, not just secondary episodes, but events capable to influence that of the continent.


If you want to visit some of the places mentioned in this article, we will be glad to put you in contact with a tour operator specialized in trips to Sardinia. Write to marcelfarinelli@gmail.com or look at the price list.

28 de juny 2017

Les mines de Sardenya. Turisme amb història

Una mina abandonada a Nebida
Sardenya és un indret turístic, una illa de vacances, i com a tal està condemnada a ser recordada només a l’estiu. Quan la calor s’apropa, tots els que no viuen a una illa somnien una escapada a platges paradisíaques, que per a tots els que són “continentals”, no pot no trobar-se a una illa. Ara mateix estic assegut a un tren de la línia R2, mentre torno de la feina i començo a escriure aquest article, i la noia al meu costat llegeix un llibre titulat Mi isla (Elisabet Benavent, Suma, 2016). Naturalment, a la portada hi ha un petit illot amb dues palmeres, la típica illa deserta. I ella, segur, hi està planejant la seva escapada.

Però a una illa hi ha molt més que platges. Això és veritat sobretot per Sardenya, on, lluny de banyadors i cremes solars, hi han coses molt interessants que el passat, degut a la llarga historia d’aquesta terra, ha deixat. Una d’aquestes coses, que a la majoria de turistes ni se’ls acudiria de visitar, són les mines abandonades.

Mapa de les mines a Sardenya
Sardenya era una terra rica de metalls, precisos i no, i de minerals, fins fa relativament poc. Tan rica que un dels atractius pels pobles que, en el passat, la van voler conquerir – o van voler-ne conquerir només un tros – eren les riqueses del seu subsòl. I tan les van aprofitar que avui no ens en queden casi res. Particularment intensa fins a l’Edat Mitjana, l’extracció va minvar des del segle XV fins al XIX, quan va reprendre a la recerca del minerals útils en la era industrial. El carbó va ser una d’aquestes riqueses, molt valorada a Itàlia, pobra de casi tot el que servia per fer la revolució industrial. Així durant els darrers vint anys del segle van sorgir, a Sardenya, diverses activitats extractives – no només de carbó – que van ser molt actives durant tot el règim feixista. La majoria, però, va tancar durant els anys 50 i 60, i avui queda poc i res: els signes al territori i alguns miners que lluiten per mantenir les activitats que sobreviuen, és a dir l’extracció del (poc) carbó i la producció de l’alumini. Tot era, i és, en mans d’empresaris i capitals no sards.

El que queda són els antics establiments. A partir del 2001 estan reunits en el Parco Geominerario, Storico e Ambientale della Sardegna, una institució que els hauria de recuperar per als visitants, i que, per problemes de finançament o pel poc interès dels polítics, fa fatiga a funcionar. Alguns establiments són abandonats i en decadència, autèntics paisatges post industrials en mig d’un entorn natural que deixaria qualsevol espectador bocabadat. 

És el cas de l’Argentiera, avui un poble minúscul a pocs quilometres de l’Alguer, activa fins l'any 1963. El centre sorgeix a una petita cala al llarg del litoral a nord de la ciutat catalanoparlant, circumdada de roques i penya segats. Aquí els vaixells carregaven el mineral per portar-lo directament als ports de la península italiana, sense que l’activitat extractiva aportés res al territori, a part la devastació i la possibilitat, per la població, de fer una feina dura i altament desgastant. El mateix patró es pot trobar a Bugerru, Masua o Montevecchio, altres mines a poca distància del mar, en la regió del Sulcis-Iglesiente, la més interessada per aquest fenomen. El mineral era directament embarcat cap al continent, a vegades carregat directament als vaixell des de galeries que, des de les profunditats del subsòl, desembocaven en els penya segats de la costa.

Piscinas. Foto di Ornella Locatelli
Avui vistar l’Argentiera o Masua, banyar-se a una platja on la sorra encara conserva la tonalitat peculiar donada pels residus dels minerals, és una experiència molt més interesant que no anar a les massificades platges de la Costa Esmeralda o de la Pelosa – tan publicitzada avui per Grimaldi Lines. O els establiments de Montevecchio, a sud oest de l’Illa, que es troben en mig d’un entorn literalment únic a Europa, i es poden visitar amb un guia. A prop,  a una localitat coneguda com Piscinas, es troben les dunes més grans de tot Europa que, amb una sorra de color groc, donen la sensació de trobar-se a dins d’un desert. La seves platges, a més, són poc freqüentades. Per arribar-hi, cal passar per unes carreteres, casi abandonades, que es feien servir per anar a les mines. Fa poc, algun turista es queixava de la falta de connexió internet, que l’impedia fer servir el seu mòbil, però, davant d’un espectacle absolutament únic, us asseguro que no patireu la incomunicació.

Miners de Bugerru.
El de les mines no és el sòlit circuit que busquen els turistes. També queda una mica lluny del que busquen la majoria dels catalans, que desitgen sobretot visitar l’Alguer a la recerca de la seva catalanitat, sovint amagada. Visitar les mines és entrar en contacte amb un passat recent, amb uns indrets fascinants i poc freqüentats. És també una manera per entendre la tràgica història d’aquesta terra, depredada dels seus recursos naturals pel benefici del desenvolupament industrial del nord Itàlia, i de la seva gent. Alguns venien de la península, però molts eren antics pastors expulsats de les regions internes, quan aquí es va substituir l'ús comú de la terra amb la propietat privada. Als que no tenien la força o els diners per fer-se propietaris quedava, abans d’emigrar, la opció de  ficar-se en les entranyes de l’illa. Miners amb passat de pastors, que treballaven en condicions inhumanes, i que estaven fins i tot obligats a viure en vilatges on tot, des de les cases fins als pocs establiments comercials, eren del propietari de la mina. Aquest tenia un negoci fàcil, ja que amb els diners que els operaris pagaven pel lloguer o per comprar aliments, recuperava el misèrrim sou que els havia donat. La primera vaga general a Itàlia va esclatar en solidaritat a la brutal repressió que van patir el obrers de la mina de Bugerru, que pacíficament protestaven en contra de la modificació de l’horari de treball. Al davant tenien l’exèrcit, que va disparar fent 4 morts i 11 ferits.

Visitar les mines sardes és una manera de defugir del tòpic de l’illa encantada, on tot és idil·li i despreocupació, i d’entendre com, també aquí, hi ha hagut història, i no només episodis secundaris, sinó esdeveniments capaços  d’influir en aquella del continent.  

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialista en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.

28 d’abr. 2017

Sa Die de sa Sardigna, festa (poc) nacional

Murales dedicat a la revolta antifeudal i antipiemontesa,
El 28 d’abril és sa die de sa Sardigna, la festa nacional del poble sard. La festivitat és un d’aquells esdeveniments que s’inclouen en el camp de les polítiques de l’ús i gestió de la memòria històrica. És a dir, es tracta d’una celebració en la qual la política juga un rol fonamental, sobretot en la definició del caràcter i del contingut de la festivitat. O millor dit hauria de jugar, ja què a Sardenya les forces polítiques, i en part els intel·lectuals, cada any demostren una certa incomoditat davant de com celebrar-la.

La festivitat es va introduir l’any 1993, quan el sistema polític que havia regit Itàlia per cinquanta anys, l’anomenada Primera República, va caure deixant molts partits i molts polítics sense una sòlida legitimació. Temps per inventar un nou marc, i llavors a tot Itàlia es registra un èxit, impensable abans, dels nacionalismes sub-estatals, en primer lloc la Liga Nord i el seu projecte de secessió de la Padania (Nord Itàlia). A Sardenya, on aquests tipus de moviments havien fet els primers passos l’endemà de la Gran Guerra, va haver-hi una generalització de la retòrica sardista, i molts dels que havien militat en partits com la Democràcia Cristiana, van migrar cap a formacions autonomistes. A més, entre 1984 i 1989 la regió havia estat governada, en minoria, pel Partit Sard d’Acció, expressió històrica del sardisme, amb la promesa de portar l’illa cap a la independència. No se’n va fer res, i el mateix President de la Regió, Mario Melis, fou acusat de formar part d’un complot separatista, una acusació que, en el seu cas, va acabar en un no res. La conseqüència d’un tal context fou, per part del Govern regional, declarar el 28 d'abril festa nacional sarda, per aprofitar del vent nacionalista i establir així una nova legitimitat política.

La data vol celebrar un moment de gran tensió entre l’illa i el continent al qual estava políticament lligada dels del 1720, és a dir els territoris que els Savoia controlaven a Itàlia. Breument: l’Exèrcit francès, l’any 1793, intentà envair l’illa, i davant dels preparatius a Còrsega, l’aparell estatal, controlat per aristòcrates piemontesos, no mou ni un dit. Llavors, la classe dirigent sarda va reunir el Parlament, institució heretada de la Corona d’Aragó, per organitzar la defensa de l’illa. Es formaren milícies populars, sobretot a Càller, comandades per la petita i mitjana noblesa local, i aquestes pogueren fer front a la invasió franc-corsa, en la qual Napoleó tingué el seu bateig del foc. La victòria galvanitzà els sards, i el Parlament va començar a pretendre un canvi en la gestió de l’illa, exigint que el respecte dels privilegis del Regne i l’exclusivitat dels encàrrecs, virrei inclòs, pels sards. El Parlament decidí enviar una delegació per plantejar les qüestions al rei, que fou però ignorada per aquest. Així començava un procés revolucionari, que des d’una protesta formal, acabà amb l’intent d’abolir el règim feudal i de convertir Sardenya en una república germana de França. En aquest marc, el 28 d’abril de 1794, desprès que els Savoia van condecorar els piemontesos, i no els sards, per la defensa de l’illa, i desprès el rebuig de les requestes avançades pel Parlament, a Càller va esclatar la indignació: tots els piemontesos foren expulsats de Sardenya. Mai havia passat una fet similar, i fins i tot el virrei tingué que embarcar-se a Càller, tot i que en realitat fou acollit per la comunitat de l’illot de la Maddalena, entre Còrsega i Sardenya, amb altres grans dignitaris.

Giovanni Maria Angioy
El procés revolucionari, que va durar tres anys, es va acabar quan la part més moderada dels revolucionaris, que no qüestionaven ni la monarquia ni els Savoia, es va espantar davant del fet que els sectors més radicals, desprès d’un altra jornada revolucionària a Càller (6 de juliol de 1795), s’imposaren com líders del procés. Així que, per evitar l’abolició del feudalisme i la conversió en república, van fer pinya amb els grans feudataris i els Savoia i, l’any 1796, van aixafar les tropes fidels als sectors més radicals, que guiades pel jutge de la Reial Audiència Giovanni Maria Angioy, marxaven cap a Càller. A Sardenya començava ja la restauració i l’any 1798, quan a Torí hi entraven els francesos i es proclamava la república, la part més moderada dels revoltats s'afanyava per acollir la Cort savoienca. En el fons, sense la part continental, els territoris control·lats pels Savoia es reduïen a la sola Sardenya, i així aquests sectors de la classe dirigent veien ampliar-se les seves possibilitats d'obtenir càrrecs administratius i de jugar un rol important en la Cort. En canvi, però, la societat illenca quedarà atrapada, fins com a mínim la meitat del segle XIX, a uns models obsolets, com el feudalisme.

Doncs, el 28 d’abril seria la celebració d’aquesta plantada de cara dels sards davant dels Savoia, el feudalisme i la condició de subjecció des d’un poder continental. En teoria, perquè encara avui costa que aquesta data sigui celebrada de forma unànime, o que sigui sentida per la població com, per exemple, la Diada a Catalunya. En molts casos, passa desapercebuda, i no és només per la recent decisió d’instituir la festa, hi ha més. En gran part la mateixa classe política en fa un ús ambigu, en el sentit que cada any, en compte de promoure unes celebracions lligades a la identificació sarda, a la cultura de l’illa o al seu fet diferencial respecte al continent, obvia aquest temes, casi evitant les manifestacions d’orgull nacional. Com s’obvia el què recorda: quan els sards intentaren canviar el tipus de lligam, de dependència política, que tenien amb el continent. En canvi, cada any es dedica la festivitat a temes que hàbilment eviten referir-se massa directament als fets que es volen celebrar. L’any passat el drama dels migrants, aquest Giorgio Asproni, polític del segle XIX que, per molt que fos crític cap a la unificació italiana, no posava en dubte el lligam entre Sardenya i la península.

Giovanni Maria Angioy entra a Sàsser,
Giuseppe Sciuti, Palazzo Provinciale, 1879
En definitiva, la classe política sarda demostra aquí tota la ambigüitat d’una classe que, a partir dels anys de la Gran Guerra, ha intentat jugar la carta del nacionalisme sub-estatal, sense però mai voler-se definir nacionalista del tot. Pels primers sardistes, com Emilio Lussu o Camillo Bellieni, Sardenya era una nació avortada, que necessitava autonomia però que havia perdut la seva ocasió de ser independent. I, amb aquesta ambigua línia, la política, i en part la cultura, mai han donat una resposta exhaustiva a la pregunta: nació o un illa italiana? Per tant, les polítiques de la memòria a Sardenya resulten ambigües, i la celebració no és ni una mostra oficial d’orgull nacional sard, ni arriba a ser una reivindicació del paper de l’illa en el procés d’unificació d’Itàlia. Per aquest motiu, també aquest any, les celebracions seran poc sentides per la població, i es reduiran en un acte auto referencial pel Govern regional. Quina diferència amb un 11 de setembre, que en definitiva no deixa de ser el record d’una derrota que, en mans de la classe política catalanista, s’ha convertit en una celebració densa de significat patriòtic, reivindicatiu e identitari. Aquestes, i altres, són les coses que, més enllà del mar, separen Catalunya de Sardenya. 

12 de des. 2016

Antoni Simon Mossa. Un intel·lectual sard entre arquitectura i política

Antoni Simon Mossa
Antoni Simon Mossa (1916-1971) va ser una figura polièdrica. Exponent d'una família algueresa que, des del segle XVIII, havia estat protagonista de la política local i, durant el Trienni revolucionari sard (1794-1796), havia liderat el partit filo-francès, és una de les figures més rellevants de la política sarda de la postguerra. Estudiant d'arquitectura, durant els anys 30 viu a Roma, on va conèixer, i portar a l'Alguer, Josep Pla. Els anys successiu a la fi del conflicte mundial és molt actiu com arquitecte, a l'Alguer en particular, on realitza uns hotels i unes cases particulars d'estil inconfusible. Vaig parlar d'aquesta figura, i de la seva relació amb l'Alguer, en Història de l'Alguer, però ara mateix, quan es celebren els cent anys del seu naixement, em sembla el cas de publicar algunes pàgines, encara inèdites, del que serà el meu pròxim llibre (encara en work in progres!).

* * *

Al costat d'una brillant carrera com arquitecte, Simon Mossa era una figura que va protagonitzar el debat i la producció cultural a la Sardenya de la postguerra. En els articles publicats a La Gazzetta Sarda, La Nouva Sardegna o la revista Ichnusa, Mossa demostrava una extraordinària sensibilitat per la condició del poble sard, com també per la situació de tots els que es consideraven minories nacionals. No era l'unic, l'acompanyaven altres figures que, amb ell,  van marcar el discurs cultural del sardisme durant els primers decennis de la República Italiana. Aquests eren l'arqueòleg Giovanni Lilliu, que realitzava les primeres recerques sistemàtiques sobre la civilització nuràgica i, a partir dels seus descobriments, parlava d'una illa caracteritzada per la “constant resistencial sarda”, o sigui la contínua resistència als forasters. Li feia costat el jurista Antonio Pigliaru, que descrivia la societat pastoral illenca com auto-regulada mitjançant l'institut de la venjança, i estranya a qualsevol forma d'organització estatal. Als dos cal afegir l'antropòleg Michelangelo Pira, que criticava la falsa imatge del sard difosa a partir de l'antropologia de finals de segle XIX, i denunciava, amb argumentacions lingüístiques, la condició colonial de la relació amb Itàlia. D'aquests tres noms, Simon Mossa serà el quart, i portarà a les extremes conseqüències polítiques aquestes reflexions (Lilliu, 1971; Pigliaru, 1959, 1970; Pira, 1968, 1978).

Simon Mossa era un intel·lectual de relleu, fonamental per entendre l’evolució de la política, la cultura i la societat sarda en l’etapa de la postguerra, i del mateix sardisme (sobre aquest corrent polític, Farinelli 2015). L’arquitecte i polític analitzava la qüestió sarda amb una perspectiva Europea i, a mesura que el procés de descolonització progressava amb la proliferació de nous estats sobirans, en una perspectiva mundial. Malgrat això només al 1961 va entrar al PSd'A, del qual serà líder a partir del 1965, mantenint unes posicions independentistes i, sempre més, esquerranes. Una tal evolució el va portar des d'una primera fase en la qual no s'allunya gaire del què havia estat el sardisme dels anys vint, és a dir un moviment que, en el fons, es movia en una òptica regionalista, fins a arribar, durant els anys 60, a sostenir la necessitat de la independència. L'arquitecte arribava a aquestes conclusions a partir de l'anàlisi de la situació sarda i europea, en la qual veia una incongruència entre les fronteres estatals i aquelles que el definia “minories” i “comunitats nacionals”. Les primeres eren formades per grups de població que no compartien la nacionalitat de l’estat del qual formaven part, com els germanòfons a Alsàcia o al Sud Tirol, i que però podien comptar amb la protecció d’un estat-nació més enllà de la frontera, com Alemanya pels alsacians i Àustria pels tirolesos. Gràcies a aquesta característica, les minories nacionals tenien alguna forma de protecció. Al contrari les comunitats nacionals estaven dividides en més d’un estat, com els catalans i els bascos, o es trobaven completament englobades en un estat-nació, com sards i friülans a Itàlia. Les comunitats nacionals, doncs, no gaudien de cap protecció externa,  ja què no tenien un estat que pogués fer pressions per què es respectessin els drets lingüístics, culturals i polítics de tals grups humans. Llavors, les comunitats en aquesta condició, que l'arquitecte definia alternativament nacionals o ètniques, estaven sotmeses a un procés de “genocidi cultural i polític”. El sardista descrivia el procés com una cancel·lació/assimilació de la identificació minoritària per part d'aquella dominant, amb la imposició no només d'un idioma i d'una cultura diferent, sinó també de models econòmics.
El Faro, un dels hotels realitzats per Simon Mossa a l'Alguer
Just en aquells anys, un acord entre ell Govern central i les majors forces polítiques sardes portava a l'aplicació de l'anomenat Piano di Rinascita, amb el qual, a través del potenciament del turisme i de la introducció d'establiments per la transformació de productes petrolífers, es pensaven solucionar tots els problemes de la societat sarda. Simon Mossa, que com arquitecte treballarà en la trasformació de l'illa, i en particular de l'Alguer, en una destinació turística, era molt crític amb el Piano. L'intel·lectual sardista veia en la implantació de l'industria petroquímica un potent instrument per imposar un model econòmic que, amb la introducció d'activitats industrials controlades per capitals provinents del nord Itàlia, hauria comportat una relació colonial amb la península i la desarticulació de la cultura agropastoral.
Es tractava, sense dubte, de la denúncia més explícita de la relació colonialista Sardenya-Itàlia. (no existeix un recull exhaustiu dels seus escrits, pel seu pensament polític vegeu: AA. VV., 1965; Cambule, Giagheddu & Marras, 1984; Contu, 1982; Contu, 2004). 
Apartaments dibuixats per Simon Mossa, l'Alguer
L'arquitecte i militant estava sempre més influenciat per quant esdevenia arreu del món, i sobretot mirava als processos de descolonització com un exemple a seguir i un presagi del qué estava per passar a Europa. No és un cas que, a partir del 1961, va signar molts dels seus articles com Fidel perquè, tot i no ser marxista, veia la connexió entre la revolució cubana i la situació sarda (dues illes governades com a colònies, tot i que formalment no ho eren), i entre el Carib i el Mediterrània. Com per les illes centreamericanes, el mare nostrum era un espai amb un procés de descolonització en curs, en el qual Malta, Xipre i Algèria, com Jamaica, guanyaven la seva independència. També era un espai d'illes sotmès a un colonialisme menys directe, un control econòmic que doblegava la societat local als interessos de gran companyes, en majoria estatunidenques i europees, que imposaven un model econòmic basat en l’aprofitament dels recursos locals, ja siguin les mines de bauxita o el turisme a Jamaica o la canya d’azucar a Cuba, i que excloïa la població local de gran part dels beneficis d'aquestes activitats (Knight, 1990, pp. 193-306; Williams, 1984, 426-497). El paral·lel es fa encara més directe si pensem que, per indicar el conjunt de les comunitats nacionals a Europa que encara no s'havien alliberat, Simon Mossa utilitzava el concepte de “tercer món europeu”. A mesura que el seu compromís amb la política activa anava augmentant, aquest polièdric arquitecte va fundar el Moviment Independentista Revolucionari Sard (1964), menys que un moviment i més que un corrent intern del sardisme. Amb els temps va arribar a guanyar posicions dominants dins del partit, fins que la seva línia, analítica i política, arribà a ser majoritària l'any 1968. A aquelles altures, la possibilitat de solucionar la qüestió sarda dins de l'àmbit italià o de les institucions europees ja no era una opció:

Nosaltres demanem un reconeixement de la comunitat ètnica sarda tan a nivell internacional quant pel que fa el govern metropolità; tornem a afirmar solemnement el principi que Sardenya pertoca als sards i doncs ha de ser governada pels sards, en el marc d'aquella construcció de la Europa de les ètnies en la qual es farà justícia de les minories i les comunitats ètniques (Contu, 2004, p. 319).

La construcció d'una federació europea d'ètnies era el pas per dinamitar la Comunitat Econòmica Europea. Simon Mossa considerava la institució «una concentració de nacionalismes» o «un consorci de rics propietaris que esdevindran sempre més rics en contra dels pobles marginals, que es faran sempre més pobres», a la qual s'havia de substituir un «federalisme de les ètnies, dels pobles en contra dels estats». Hem arribat a l'esgotament del concepte de Giuseppe Mazzini d'una federació europea dels estats nacionals, que en el món bipolar de la guerra freda i en la Itàlia republicana perd tot el seu significat alliberador. Els sardistes dels anys seixanta i setanta, ja pensen en enderrocar l'Estat «perquè així serà possible per nosaltres, com per les altres comunitats ètniques, arribar a la reforma de l'estructura social a fora dels nacionalismes i dels dominis colonials» (Contu, 2004, p.320). Antoni Simon Mossa era, doncs, un nacionalista insular, i com a tal no considerava el independentisme com una forma de tancar-se endins, no interpretava la voluntat de separar-se que expressaven els sards com una forma d'aïllament o de reacció a la modernitat, que en una illa arriba sempre des de fora. En la seva concepció, la independència servia per unir l'illa amb la resta del món, i per conquerir la modernitat:

Fer a menys d'Itàlia esdevé per nosaltres una necessitat, en absolut. No tenim altres rutes per seguir. Nosaltres volem conquerir la independència per integrar-nos, no per separar-nos, des del món modern. I la decisió no pot ser que nostra, autònoma, conscient i decisiva. Nosaltres ens trobem en la mateixa posició d'aquells països del tercer món que, en les seves articulacions nacionals, ja han fet els primers passos cap a la independència. Però nosaltres ens hem quedat darrera, hem donat crèdit a l'Estat Italià. Hem perdut vint i més anys alimentant-nos amb les esperances i les promeses que mai s'han complert (Contu, 2004, p.321).


 AA.VV. (1965). L'autonomia politica della Sardegna. Edizioni Sardegna Libera: Sàsser.

Cambule, A., Giagheddu, R. & Marras, G. (1984), Le ragioni dell'indipendentismo, Edizioni S'Iscola Sarda: Sàsser

Farinelli, M. A. (2015). "De 'abans sards, desprès italians' a 'Sardenya no és Itàlia'. Una panoràmica sobre el sardisme". Working Papers de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, 337 (2015): http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp337.pdf

Contu, G. (1982). Il federalismo in Sardegna. Un'alternativa perdente?, Altair: Càller.

Contu, G. (2004), Antonio Simon Mossa e il federalismo delle regioni e delle etnie, a Francioni, F. & Marras, G. (Eds). Antonio Simon Mossa. Dall'utopia al progetto. Condaghes: Càller, pp. 303-325.

Lilliu, G. (1971). La costante resistenziale sarda. Editrice Sarda Fossataro: Càller.

Knight, F. (1990). The Carribean. The Gensis of a Fragmented Nationalism. Oxford University Press: Oxford-Nova York.

Pira, M. (1968). Sardegna tra due lingue. Edizioni della Torre: Càller.

Pira, M. (1978). La Rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna, Giuffrè: Milà.

Pigliaru, A. (1959). La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico, Giuffrè, Milà.

Pigliaru, A. (1970). Il banditismo in Sardegna. La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico. Giuffrè: Milà.

Wiliams E. (1984), From Columbus to Castro. The Histrory of the Carribean, Vintage Books: Nova York.

31 de maig 2016

Cinc dies a Lesbos

La ciutat de Mytilene, o Mytilini com pronuncien els seus habitants, és un típic port del Mediterrani. Com a totes les localitats d’aquest mar, el centre gravitacional de la vida són les terrasses dels bars, en particular aquelles que es troben al voltant del port vell. Són aquelles terrasses tan típiques a tota la Mediterrània, on hi seuen uns clients que pareixen formar part del local. Són, en la seva majoria, homes adults que, quan no estan mirant el diari, estan immersos en unes infinites conversacions sobre la política, el football o els temps. A Lesbos, quan et seus a una taula d’un aquests locals, la primera cosa que fan els cambrers es portar-te un got d’aigua fresca. Desprès, amb calma, passen a demanar-te què vols prendre. És una imatge amb la qual pren forma el mite de l’hospitalitat a un illa de la Mediterrània, que en un lloc encara no degradat pel turisme massiu i banal, és una realitat concreta i no una estratègia de marketing. Lesbos és un lloc de veritat, no un illa on tots viuen en cases blanques amb portes i finestres blaves. No hi han habitacions edificades i remodelades per donar als continentals la il·lusió de viure en aquell món de despreocupació que els operadors turístics, readaptant tòpics i mites que es remunten al segle XVIII, intenten vendre. Segons aquesta idea deformada, els habitants de les illes gregues serien uns éssers a fora de la història, i perennement feliços. Lesbos, tot al contrari, és un illa que ha donat al món, sols per citar els exemples més coneguts, la refinada poesia de Saffo i la fundació de les ciències empíriques. Aquí Aristòtil que va conduir les primeres observacions metòdiques de la natura en tota la història de la humanitat.

Als temps del filòsof grec, Lesbos no era un lloc perifèric d’Europa, sinó un dels centres culturals i econòmics de la Grècia clàssica. La seva ciutat principal, Mytilene,  és un lloc habitat des de fa 3.000 anys, a poques milles marines de la costa de l’Anatòlia. Aquestes illes que sorgeixen a tan poca distància del continent acaben convertint-se en unes colònies comercials i militars d’alguna talassocràcia, uns “hubs” diríem avui, on passen diverses rutes comercials. Per aquest motiu, als temps clàssics Lesbos fou sempre un lloc contés entre els grecs i els monarques de l’Anatòlia, i durant l’edat mitjana entre bizantins, otomans i genovesos. En ell mig de la llarga crisi de l’Imperi Bizantí, l’any 1354 l’Illa fou concedida al genovès Francesco I Gattilusio, que havia ajudat el Emperador Joan V Paleòleg a recuperar el seu tron. Va prosperar com a colònia comercial ligur fins l’any 1462, quan fou conquerida pel Sultà Mehmet II. Durant el període otomà la seva funció comercial va continuar, i durant el segle XIX va viure un època daurada, especialitzant-se en la producció d’oli, sabó i ouzo, una aiguardent molt típica d’aquesta illa. La burgesia local mostra la seva riques a Mytilene, edificant cases amb un estil modernista amb abundants referències a l'arquitectura clàssica. 

Aquesta belle époque s'acabà desprès de les guerres balcàniques (1912-1913)  i la I Guerra Mundial. Lesbos fou conquerida pels grecs l’any 1912, i la transformació geopolítica que la regió va patir com a conseqüència de la fi de l’Imperi Otomà va posar en crisi la funció comercial de la ciutat de Mytilini. La dura guerra que entre 1919 i 1922 es va lliurar entre els grecs, que intentaven realitzar la Gran Grècia amb capital Constantinoble, i els turcs que volien garantir l’existència del nou estat nacional fundat sobre les cendre de l'Imperi, va trencar definitivament les relacions comercials entre l’illa i la costa anatòlica. El conflicte es va tancar amb la momentània renuncia per part grega a conquerir els litoral turc del Mar Egeu, i com a conseqüència un gran nombre de grecs va haver d’abandonar aquelles terres, així i com molts turcs que vivien a Grècia van ser forçats a marxar des de les seves cases. La onada de refugiats va passar en gran part des de Lesbos, des del port de Mytilini, on per una banda arribaven grecs, i per un altre fugien turcs. L’odi nacional, la intolerància religiosa – i en definitiva els càlculs geopolítics de les potències europees – van provocar aquesta primera crisi de refugiats a l’Illa. És curiós com, mentre camines en el passeig marítim de la banda de ponent (Navmachias Ellis), et trobes amb una imponent estàtua que representa una mare amb els seus dos fills. És el monument dedicat a commemorar aquells tràgics moments, aquell flux de persones que, a causa de la guerra, foren obligats a deixar definitivament la seves llars. A pocs metres d’aquell monument, en la escullera que protegeix el passeig de les onades del mar, s’acumulen els signes d’un altre allau de refugiats, aquella que ha convertit Lesbos en un indret tant conegut avui arreu del món. Són induments, armilles salvavides, bambes i bots neumàtics desinflats, les restes del pas dels refugiats siris pel petit braç de mar que separa Turquia i Lesbos, Asia i Europa. Són restes de naufragis, runes marines que donen la idea de la magnitud de la tragèdia d’aquestes existències, trencades a causa de la guerra i de la estupiditat humana.

Caminar per la ciutat de Mytilini en aquests dies és una sensació estranya. Per una banda veus una ciutat que ha tingut un passat important, amb edificis que mostren una riquesa desapareguda. Però al mateix moment veus la decadència d’una ciutat tocada per la recent crisis econòmica, amb molts edificis abandonats, cases arruïnades, botigues tancades. Al voltant de tot això, els nens i les dones que demanen almoina, contínuament, et recorden que no et trobes en una qualsevol indret turístic del Mediterrani. Els refugiats ara són pocs, uns cinc mil, i la seva presència es fa notar en les mans que demanen caritat, amb molta humilitat, o en els grups de persones que a la tarda pesquen vora del mar, en el intent de trobar alguna cosa per menjar. També de tant en tant s’organitza alguna manifestació. Són les demostracions més pacifiques que hagi vist mai: poc soroll i els manifestats que, per molestar el menys possible, ocupen meitat del carrer i es paren quan el semàfor és fica vermell. Al voltant d’ells, una ciutat que sembla haver agafat amb gran dignitat tota aquesta tragèdia. Un col·lega de la Universitat del Egeu, durant un dinar, m’explicava com van  passar més d’un milió de refugiats, sense que hi haguessin episodis d’intolerància, violència o robatoris. La gent de Lesbos els va ajudar com ha pogut, en gran part de forma voluntària, i els refugiats es van quedar pocs dies a l’illa. Però ara, desprès de l’acord amb Turquia, els refugiats estan més temps, tancats en camps vigilats, i és ara quan es produeixen els primers problemes, i els primers casos de robatoris. Dins dels camps s’ha desenvolupat un mercat negre, i sempre més els refugiats, si no poden marxar, necessiten diners per comprar, i alguns comencen a fer petits furts per sobreviure.

Vaig arribar a Lesbos per participar a un congrés, el IslandsOf The World XIV Conference, organitzat per la  International Small Islands Studies Association, i he marxat amb la sensació d’haver aprés molt més del què m'esperava. Una de les idees que compartim els que ens ocupem de la insularitat, és que un illa és un com laboratori per estudiar fenòmens presents a la terra ferma, un lloc on experimentar noves formes de convivència, d'economia sostenible, de solució de problemes ecològics o socials. D’alguna forma, l’illa és l’avantguarda, no el lloc menys desenvolupat, sobretot en el món contemporani, on tenim que fer front a problemàtiques mundials. Si la hospitalitat, la dignitat i la solidaritat que he vist a Lesbos són una anticipació de com la humanitat pot fer front al problema de les migracions, tenim alguna esperança. Malauradament, el centre d’Europa no està en el Mediterrani, amb les seves histories de connexió i diàleg, sinó en els interessos econòmics i geopolítics d’estats com França i Alemanya. La història, en tot cas, ens ensenya que Aristòtil no va conduir les seves recerques en un llac entre Berlín i Paris, sinó en la Baia de Kalloni, al bel mig de Lesbos.

© Marcel A. Farinelli

25 de des. 2015

Carloforte i Calasetta: els lígurs de Sardenya

Mapa lingüístic de Sardenya
Una de les característiques que més ha marcat l'evolució històrica de la Illa de Sardenya són els assentaments de població no autòctona en la costa. L'Alguer, fundada pels genovesos i repoblada pels catalans, és només un dels exemples d'aquesta dinàmica de llarga durada, i no és l'únic que ha donat vida a una minoria lingüística. A partir de quan els Savoia copsaren amb el títol de reis de Sardenya (1718), els intents de fundar nous centres a la costa van ser diversos, i no tots existosos. Aquesta era una resposta a un dels majors problemes que en el govern del Regne insular els Savoia van haver de resoldre: l'escassa població i la presència d'àrees quasi completament deshabitades, sobretot al litoral. Això no permetia aprofitar econòmicament de certes activitats força remuneratives, com la pesca de la tonyina o del corall, que haurien garantit a les arques estatals importants ingressos, mentre per un altre banda afavoria tot tipus d'activitat il·legal (contraban i bandolerisme en particular). Per aquests motius la Cort de Torí a partir dels anys quaranta del segle XVIII va permetre l'assentament de nuclis de població no autòctona en alguns indrets, afavorint una important colonització humana de certes parts del territori.

El canal de Sicília en un mapa del segle XVIII, amb Tabarka en detall
Un primer intent, i l'únic afortunat durant aquests anys, va ser l'establiment a l'Illa de San Pietro (l'extrem sud-est de Sardenya) de la població provinent de Tabarka. Aquest illot, a poca distància de la costa de la costa tunisiana, des de l'epoca dels fenicis i romans havia funcionat com un pot comercial molt important pel Nord-Africa. Durant la Edat Mitjana va entrar a formar part dels territoris otomans, i es trobava sota l'esfera d'influència del Bey de Tunis, que n'havia concedit l'administració a uns mercaders de la República de Gènova (els Lomellini, molt lligats a la familia Doria), com a part del rescat per alliberar Dragut, almirall i corsari al servei de l'Imperi Otomà. Aquí, a partir de 1540, es constituí una important assentament, potentement fortificat, dedicat principalment a l'explotació de bancs de corall i al comerç, i format per habitants originaris de la localitat lígur de Pegli.

Tabarka en un gravat del 1886
Aquest assentament, però, en el context de crisi en el qual es trobava l'administració genovesa durant el set-cents, es va veure sempre més amenaçat des de Tunis, tant que els Lomellini van intentar al 1738 cedir Tabarka al Rei de Sardenya, Carlo Emanuele III (1730-1773). El projecte de traspàs, motivat tambè per l'exauriment dels bancs de corall, va fracassar i quan la crisi de les relacions amb el Bey va arribar al seu clímax en 1740-1741, una part de la població va acceptar la oferta feta pel Rei de Sardenya d'instal·lar-se a San Pietro.

Aquesta era una roca despoblada poc distant de la costa sarda i, per tant, sovint freqüentada per contrabandistes, pirates i corsaris, un d'aquells llocs que s'escapaven del control directe de la Corona. Aquí van fundar Carloforte, on els habitants van continuar a mantenir les seves activitats marinares i els seus usos lingüístics, tant que aquesta població avui és considerada, juntament amb l'Alguer, una minoria lingüística dins Sardenya. Aquí es parla una variant del lígur, dit tabarchino, mentre la tradició culinària ha mantingut les seves arrels, i el pesto és ben present als plats de Carloforte

La política dels Savoia va apostar decididament per l'opció de colonitzar, amb els pròfugs tabarquins, aquesta part del Regne, i una trentena d'anys després es va gestar la fundació d'un nou assentament. Aquesta vegada els habitants, sempre originaris de Tabarka, eren un grup de famílies que, havent-se quedat a l'illa africana, havien estat esclavitzats pel Bey de Tunis quan aquest va envair l'antic enclave genovès l'any 1741.

Nova Tabarka
Aqueix nucli de població va romandre en aquesta condició fins al 1768, quan s'ocuparen del cas els Reis de Sardenya i d'Espanya, en concret Carlo Emanuele III i Carles III (1759-1788), antic Rei de Nàpols i Sicília (1735-1759). Els esclaus van ser alliberats i van fundar Calasetta (1770), en la l'illot de Sant'Antioco que es troba just davant Carloforte, i Nueva Tabarca (1769), en aquell indret de la costa alacantina conegut fins llavors com a Illa Plana. A diferència que a Sardenya, però, els colons de Nueva Tabarca van oblidar amb els temps el seu passat lígur, seguint l'evolució lingüística de les terres alacantines, i avui no formen una minoria, signe que “l'atracció” de la Península Ibèrica ha estat més intensa d'aquella exercitada per la italiana respecte a la terra sarda. Tambè cal notar com el joc sard i genovès encara es mantenia dins d'una òrbita mediterrània que havia estat pròpia de la Corona d'Aragó, i desprès d'aquella Hispànica, tot i que ara els Savoia n'eren els protagonistes. Fins i tot hom ha parlat d'unes negociacions entre el Bey i Carlo Emmanuele per realitzar la de venta, o cessió, de l'illa tunisiana, sense que però se'n faci res.

Els lígurs de Sardenya van prosperar com a professionals del mar, dedicats a diverses activitats. Els dos illots on es van traslladar (Sant'Antioco i San Pietro), tot i ser petits, van tenir un paper important en alguns episodis de la história sarda. Només un exemple: durant la Revolució Francesa, San Pietro fou l'únic tros del Regne de Sardenya que l'exèrcit francès, compost per corsos i marsellesos, aconseguí ocupar durant un temps. 

Aquí Filippo Buonarroti, agregat polític de la expedició, declarà la República, la primera république soeur a les itàlies. El toscà, per algunes setmanes, es bolcà en l'escriptura d'una constitució per l'estat illenc que acabava de fundar, rebatejant l'indret com Illa de la Llibertat. La població de l'únic centre urbà, Carloforte, eren molt lligats a la Casa de Savoia, que li havia concedit establir-se aquí en 1741. Per tant, un cop amagada l'estàtua dedicada al Carlo Emanuele III que es trobava en la plaça principal, i mentre alguns van aixecar un improvisat arbre de la llibertat, es mostraren freds i prudents amb Buonarroti i el seu seguit. Aquest, pel que sembla, davant el fracàs de l'altre part de l'expedició, que al nord de Sardenya devia prendre el control de  l'Illa de La Maddalena (en el contingent era present Napoleó, que va rebre aquí el seu bateig de foc), va començar a moure fitxes per una annexió a França. Pocs mesos més tard, el 25 de maig, l'arribada d'unes naus de guerra espanyoles posava fi a aquesta experiència.
La "mattanza" de la tonyina
Avui Carloforte i Calasetta són dos centres on la economia està encara lligada a la pesca, a la producció de sal, al corall i a les activitats marineres en general, tant que l'almadrava de Carloforte és una de la últimes que, a Sardenya, continua funcionant, mentre són sempre menys els establiments d'aquests tipus al Mediterrani.
Com l'Alguer, les dues localitats han tingut, i en part mantenen, una economia lligada al mar, i ambdues són avui les úniques minories lingüístiques en una illa on el sard i l'italià són els idiomes més parlats. Dos centres rivals, ja que representen dues comunitats de pescadors que han estat enfrontades en el mar, sobretot per la pesca del corall, un fet que, com he suggerit en altres ocasions, pot explicar la supervivència del català de l'Alguer i del tabarquí: són eines amb les quals diferenciar-se dels rivals, i que permeten individuar-los de manera inequívoca.

© Marcel A. Farinelli

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialista en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.


Bitossi, C., «Alle origini di Carloforte. I genovesi a Tabarca», Studi sardi, vol. XXIX (1990-1991), pp. 428-446.
Conrotte, M., España y los paíeses musulmanes durante el ministerio de Floridablanca, Real Sociedad Geografica, Madrid 1909.
Di Tucci, R., «L'Isola di Tabarca. Le vicende e l'importanza commerciale e politica di un progetto di cessione al Piemonte (1766)», L'Unione Sarda, 31-XII-1928, 1-I-1929.
Lenti, A., I pescatori di Tabarca e di Nuova Tabarca. Una vicenda presentata attraverso antichi e nuovi documenti, (sense editor especificat) Trieste 2003
Lopez, R. S., Storia delle colonie genovesi nel Mediterraneo, Marietti, Gènova 1996.
Luxoro, E., Tabarca e Tabarchini. Cronaca e storia della colonizzazione di Carloforte, Edizioni della Torre, Càller 1977.
Piccinino, L., Un impresa fra terra e mare. Giacomo Filippo Durazzo e soci a Tabarca (1719-1729), Franco Angeli, Milà 2008.
Pignon, J., Gênes et Tabarca au XVIII siècle, Publications de l'Universitèe de Tunis, Tunis 1980.
Puggioni, G., «La colonia di Carloforte nelle sue vicende storiche», Genus vol XXIII (1967) núm. 1-2, pp. 29-107.
Ramos Folques, A., La Isla de Tabarca, Publicaciones del fondo editorial del excmo Ayuntamiento de Alicante, Alacant 1970.
Rodríguez Casado, V., La politica marroquí de Carlos III, Institut Jéronimo de Zurita, Madrid 1946.
Schiappa, J. M.  Buonarroti l'inoxidable, Les Éditions LIbertaires,  2008.
Sedda, G., Piciotti, G., L'isola della libertà. La Travagliata indipendenza dell'Isola di San Pietro nel 1793, Edizioni Demos, Càller 2000.
Sitizia, P., Le comunità tabarchine della Sardegna meridionale. Un'indagine sociolinguistica, Condaghes, Càller 1998.
Vallebona, G., Carloforte. Storia di una colonizzazione, Tamburino Sardo, Carloforte 1962.

13 de març 2015

Sardenya, Sitges, Malvasia i ginquetes

La vida a Catalunya, per un sard, reserva sorpreses. La toponímia parla de les connexions entre l'illa i el "continent", amb llocs que sonen tan familiars com Empúries. No crec sigui un cas que, en la meitat nord de l'illa de Sardenya, existia un lloc dit Ampurias, antic centre habitat desaparegut a principis de la Edat Mitjana, i des del qual prenia el nom la homònima diòcesi. I naturalment, per un alguerès, és motiu de continu estupor veure localitats com Platja s'Alguer o Port Alguer. Òbviament, no és només la toponímia que deixa veure la relació entre aquests dos llocs del Mediterrani occidental. Al llarg de la història, una gran quantitat de coses han passat del continent a l'illa, i de l'illa al continent. Una vegada, he escrit que Sardenya, a finals del segle XIX, era vista pels catalans com un cofre: era un escriny que havia protegit uns elements que, durant aquell segle, els intel·lectuals de la Renaixença havien considerat com elements típics de la cultura i de la identitat del país (2013, 2014). En són un exemple les institucions abolides amb els Decrets de Nova Planta, -que fins al 1847 van romandre en vigor en el Regne de Sardenya-, la llengua catalana de l'Alguer o el Senyal del Judici / Cant de la Sibil·la. Eduard Toda, el "descobridor"  de l'Alguer, crec que compartiria aqueixa opinió.  

Fa pocs, la última sorpresa: Sitges i la Malvasia. Aquest tipus de vi és ben comú a Sardenya, molt apreciat pels tants turistes itàlics que freqüenten l'illa. Sec, dolç i blanc, és ben indicat per acompanyar  els postres sards, en els quals abunden les ametlles, les panses, els fruits secs, el formatge i la recuita. Personalment, crec que una bona seada (o sebada) -una mena de empanadilla farcida de recuita, formatge i llimó, fregida i servida amb mel o sucre- no es pot menjar sense una copa de Malvasia.
Monembasia/Monemvasia/Malvasia, F. de Witt, Amsterdam 1680
El nom d'aqueix vi no és ni sard ni català, és grec. Monemvasia o Monembasia era una localitat grega des d'on els venecians compraven el vi dolç del Mediterrani oriental, que després comercialitzaven a Europa. D'aquí vindria el nom del raïm, implantat a Pulla i Toscana, i arribat també a Sardenya. Naturalment, toscans, pullesos i sards som convençuts de que la Malvasia sigui un producte originari de les nostres terres. I no. Fa poc he començat a treballar als Museus de Sitges (bé, avui els historiadors ens hem de buscar la vida com puguem, la cultura no és una activitat econòmicament valorada), i amb gran sorpresa he sentit parlar de Malvasia (que té un gust més aromàtic respecte a la sarda) i del seu comerç tan important per la ciutat. La personal fixació amb tot el que connecta el litoral oriental de la Península Ibèrica amb Sardenya no podia fer-me passar per dalt un detall tant important. I, curiosament, la malvasia és un producte típic de dues localitats sardes: Oristany i Bosa.

 Ambdues en la costa occidental de l’illa, eren "ciutats reials", com la Barceloneta de Sardenya, però gaudien de menys privilegis, sobretot pel que fa els comerços. Bosa antigament era un assentament romà, un dels principals en aquesta part d'illa, un important port fluvial des del qual s'exportaven els productes de la ramaderia. En època medieval caigué en les mans dels Malaspina, un llinatge aristocràtic de Toscana, però, amb la llarga i complexa conquesta de l'illa per part de la Corona d'Aragó, va perdre progressivament la seva importància. Un cop ultimada la conquesta, Bosa seria una de les set ciutats reials de Sardenya, i la seva importància comercial quedaria en l'elaboració de pells i, naturalment, en la producció de malvasia. 

Campanar de la Catedral de Oristany
Oristany era una ciutat al bord d'una llacuna, en una zona poblada des de l'antiguitat. De fet, es troba en una zona on els fenicis havien edificat un dels principals centres (Tharros, on avui es poden visitar les ruïnes fenícies i romanes, i Othoca, l'actual Santa Justa), com a demostrar la importància d'aquesta part d'illa. Zona ideal per la cerealicultura i la pesca, la ciutat, probablement fundada en període bizantí, es va convertir en 1070 en la capital del Jutjat d'Arborea, el més important dels quatre regnes (giuigados, en sard) entre els quals estava dividida l'illa. Quan els catalans començaren la conquesta de l'illa, la ciutat fou el centre de la resistència dels sards, tot i que els judikes de Arborea eren de la aristocràcia catalana.

Bosa i Oristany, dues ciutats de la costa occidental que miren a Catalunya, i on es produeix la malvasia. I tots centres dedicats al comerç, sovint no massa legal. Segons estudis recents, sembla que una qualitat molt similar de raïm era cultivada a Sardenya al voltant de l’any 1000 ac. Com per la garnatxa – anomenada cannonau en sard – durant recents  excavacions arqueològiques, s'han trobat unes llavors que demostrarien com aquests tipus de vinyes eren ja presents a Sardenya als temps de la civilització nuràgica.

Ginquetes de Sitges
Vi, tradicions marineres, la llum, són moltes les coes que connecten Sitges a la costa occidental sarda. Naturalment, de tots els elements de continuïtat que he trobat, no m'esperava de veure les ginquetes. Els típics còdols que cobreixen els carrers de l'Alguer, i que han provocat escandaloses i perilloses caigudes a  més d'una turista amb tacons, es troben també a Sitges. Segons Sebastià Giménez, Col·lega, guia i historiador local que coneix tots els secrets de la ciutat, abans els carreres de Sitges tenien la pavimentació feta amb aqueixes pedres rodones. Com aquells de l'Alguer, només que a Sitges es van substituir, probablement per evitar caigudes. I mira que els algueresos anem tan orgullosos de les nostres ginquetes, i resulta que fem parella, com per moltes altres coses,  amb una ciutat del Garraf.
La processó de San Bartomeu, de Felip Massó. Les ginquetes sónben visibles


M. A. Farinelli (2013), Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega entre nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.

M. A. Farinelli (2014), Història de l'Alguer, Llibres de l'Ìndex, Barcelona.

AA. VV. (2014), <<Earliest evidence of a primitive cultivar of  Vitis vinífera L. during the Bronze Age in Sardinia (Italy)>>, Vegetarian History and Archeobotany.